Un tema fort. Bones actrius. Texas a dues bandes i publicitat. El còctel d’Arquimedes perfecte. El volum de què fas és proporcional a l’èxit que en treus. Aquest podria ser el resum de l’obra, que per fins estètics i de convenció procedeixo a allargar.

Un tema fort. Ben acotat, moralment carregat i contextualitzat en la història concreta d’un personatge. Tres imprescindibles per una obra que no pugui rebre gaire crítica negativa. Primer, perquè és complicat criticar formalment allò que en contingut és tan delicat. Segon, perquè el debat sobrepassa la formalitat. Hi ha obres on la forma ho és tot. El moviment perfecte, l’estètica o els objectes en són els protagonistes. Quan ho és el tema, com aquí, el judici és impossible. La meva opinió personal no compta en aquesta crítica. Diré, doncs, que la tria ha estat encertada. Un tema important, definitivament. Necessari de posar sobre la taula. O sobre l’escenari. Treballat amb gràcia i amb grisos, sense lliçons.

Bones actrius. Marc Tarrida Aribau és un protagonista perfecte. Sap construir un personatge ambigu, a la vegada tendre i repugnant. Eric Balbàs és el còmplice excel·lent. Dubitatiu, però decidit i recte. Sensible, valent i desentès alhora. A Sandra Monclús li toca un personatge molt més neutre. La seva forma quieta d’actuar, la manera plana i serena de parlar, encarnen a la perfecció el paper de qui es troba entre dos abismes. L’intent de neutralitat portat a l’extrem d’un personatge que en qualsevol pas en fals ho perd tot. Una serenitat que és el seu mecanisme de defensa contra el passat i contra el present. Jordi Coll, molt ben caracteritzat i vestit per semblar un pare correcte i venjatiu, broda aquest paper amb polidesa i poc esforç. El director, Leonardo V. Granados, ha fet un gran treball tant pel que fa a l’acotació de totes aquestes actituds, com respecte al moviment de les actrius per l’espai i la utilització dels elements i objectes que hi ha a escena. Un reduït quadrat amb quatre taquilles i dos bancs, ideat i construït per Elisabet Rovira, sofreix prou entrades i sortides per totes bandes com per a no tornar-se monòton.

Texas a dues bandes. Així mateix, em sembla un encert la disposició del públic a dues bandes. Les escenes, que es van repetint més d’una vegada en un flashback cada vegada més ampli, es representen ara cap aquí, ara cap allà. Un joc formal que encaixa a la perfecció amb el tema de l’obra. Tot depèn de la perspectiva. La confiança en algú, la lectura d’una situació sospitosa, les solucions d’algú que pateix.

Publicitat. Només per l’autoria de l’obra, de Josep Maria Miró, l’obra es fa publicitat sola. Tot i això, el treball de màrqueting ha estat proporcional a l’èxit que ha tingut, i el boca-orella ha fet justícia a una obra feta amb rigor i estil. Cal assenyalar l’escaiença de trencar el tabú sobre l’abús infantil en un temps, com el nostre, on bona part de la cultura s’està enfocant a fer trencaments d’aquest tipus. Moda? Potser sí, però en tot cas una moda necessària, un corrent on sumar-se si ens volem comprometre.

El principi d’Arquimedes aconsegueix l’equilibri entre el teatre de text més mainstream i a la vegada trencador, i arriba així a tota mena de públics, que assistiran al teatre i participaran d’un debat molt vigent i important.