Se’ns empassa sencera l’esperança que Shakespeare resolgui a la ficció, els nostres desitjos de perdó a la realitat. Andrea Jiménez es retracta davant nostre, es vesteix amb força i ens proposa un joc de direcció tan ben conduït, que no només és capaç de mostrar-nos un clàssic teatral com és El rei Lear, sinó que també el cus amb l’autoficció. En poques ocasions hem pogut veure aquest format tan innovador.
Som partícips del treball emocional i sistèmic d’Andrea per sanar tot un recorregut de ferides al llarg dels anys i de la 65a funció d’aquesta peça. Som partícips de la dificultat del perdó, del vincle entre relacions fictícies i vertaderes i de l’impressionant treball dramatúrgic de Shakespeare. De la simplicitat d’escenografia que no deixa de sorprendre i del meravellós tempo que guia a escena.
Tot i que hi ha una partícula de la creació, que ha ocasionat bastants debats sobre el nu, i la moralitat teatral. Temes que no són tant descriptius com qualsevol adulació que pugui fer a Càsting Lear.
Andrea Jiménez i Úrsula Martínez ens exposen als actors convidats i ens els despullen, literalment i figuradament. Cosa que ha causat tremolor en públics joves i em fa posar en dubte l’ètica de la peça.
Què faries tu, si acceptes un joc, on tot és vàlid, i en pujar a un escenari, sense aparentment previ acord, et posen en la tessitura de despullar-te? Sota pressió de la crítica, la decisió espontània, la direcció en directe i els tantíssims imputs interiors i exteriors d’un actor estrenant-se en un espectacle, penso que està a la mateixa línia despullar-se emocionalment que físicament, i remarcar que l’ètica teatral recau sobre un nu, és tabuitzar el despull.
Potser parlo des del punt privilegiat de veure Càsting Lear amb Abel Folk, que va gestionar la demanda de despullar-se més íntimament que la majoria dels actors convidats, i es va mantenir serè davant la demanda. Però ja és cosa de cada casa decidir marcar uns límits. L’actor a escena és lliure, i pot ser que la mala conducció pugui portar a paranys dels quals després et puguis penedir. Però si l’ètica de vendre la teva intimitat, està mal vista i és il·legal, en el cas per exemple de la prostitució. El debat va molt més enllà de Càsting Lear. I ens deixa per terra els anys de lluita pels drets de l’actor. Si al final, poden continuar havent-hi confrontacions que posin a l’actor al servei del morbo del públic, que et tanquin sense gaire sortida i que facin mantenir, actor i gigoló, al mateix nivell moral.
Sense el nu literal de l’actor convidat, en el meu cas Abel Folk la peça se sosté igualment. No cau en la temptativa de voler un públic i els crítics satisfets. Jo vull afalagar els límits. Que crec que tant la direcció de Càsting Lear i els límits que va posar Abel Folk amb la seva autoconsciència, estan molt ben tractats. Sense fer de la proposta pornografia, se sosté ferma. Amb simplicitat i coherència, amb humor i sinceritat, però sobretot amb ètica i gràcia.
Jana Got Critg