Hàbitat (doble penetració)
Sala Atrium, 20 d’abril de 2018

La realitat és una infinitat d’aparences, i això no fa més que intensificar-se quan un dels nostres prismes predominants per percebre-la és a través d’una pantalla o càmera mòbil. Cada època ha sigut víctima de canvis dràstics en la seva manera d’enfrontar-se el món; el nostre canvi bé podria ser el telèfon mòbil, i com aquest ha reconstruït la nostra realitat, la nostra relació amb els altres. Hàbitat (doble penetració) reflexionarà, entre d’altres, sobre aquest tema.

L’obra és fruit d’un exercici d’escriptura automàtica pautada pel Roger Torns a l’Institut del Teatre, i que dóna lloc a una munió d’històries i relats que acabaran conformant cinc personatges complexos. Aquests irrompran a escena com si fossin un cabdell, sense origen ni final, embolicats i rebregats com la successió d’històries que inunden Instagram. No hi ha un final clar, però sí hi ha una lleugera evolució en els personatges, una confusió que va prenent forma fins transmetre una sensació d’auxili i una tristesa que ho embolcalla tot. Necessitem projectar-nos a la xarxa per aconseguir una mica d’estima, recuperar un clau al què aferrar-nos per seguir vivint en una societat de la desesperança. Som una generació en crisis, però no ho han sigut totes abans?

Byung-Chul Han, filòsof coreà de clara influència alemanya, ens situarà en el bell mig d’aquesta crisis, i molt dels seus postulats prendran forma en Hàbitat. La societat del cansament, i el nihilisme heideggerià portat un pas més enllà. Si ell parlarà de que som una societat desarrelada, en tant que no creiem en res –com ja postularia Heidegger-, en Hàbitat aquesta idea pren cos en combinació amb l’ús reiterat de xarxes socials i les noves tecnologies –de nou, queda patent una altra de les línies de reflexió heideggeriana en torna la tecnocràcia. I tot i així, no tot està perdut, ni les altres generacions ho han tingut forçosament més fàcil.

Entre les innovacions proposades en l’obra, destaca l’ús del mòbil: no únicament permès, sinó incentivat. Gravar en directe, compartir contingut amb els actors i els seus alter ego, i viure la realitat des de prismes diferents. Entre explosions emocionals, crits i desesperances, es va construint una obra complexa i plena de contingut que acaba convertint-se en un fil d’Ariadna que ens pot conduir a una reflexió sobre la pròpia existència humana contemporània.

Hàbitat (doble penetració) constitueix una espècie de rizoma –emprant un terme de Deleuze-, en el qual no hi ha una jerarquia clara, ni una estructuració tangible dels esdeveniments; ans el contrari, se’ns presenta com una imatge confusa i formada de realitats juxtaposades que, malgrat el bombardeig d’informació, no pot deixar a ningú indiferent. Una reflexió sobre la postmodernitat i un crit d’auxili, encara que potser la solució només pugui ser acabar adaptant-se, com tantes altres generacions han fet…

Bertran Salvador