Teatre El Magatzem, 6 de setembre de 2025. Festival FITT.
La cia. Mambo Project sembla que ha trobat la seva manera d’explicar històries. Fa uns anys que persegueixen un format basat en l’espai immersiu i l’escolta de testimonis reals, a través d’intèrprets, seguint la línia del teatre verbatim. Amb el seu espectacle Yaya, per exemple, van accedir al menjador de casa l’àvia i van conèixer els seus records a través d’una videotrucada. Amb Jovent, sota la direcció de Nina Solà i Jordi Font, fan el contrari, ja que es basen en l’experiència de testimonis d’entre 15 i 18 anys que miren cap al futur. Amb una peculiaritat, però: els intèrprets que els donen veu s’apropen als setanta anys.
Si no has consultat prèviament el programa de mà, en accedir a la sala de teatre pots quedar sorprès perquè et trobes dins una classe d’institut, un local, un espai que recorda a moments de reunió adolescents, però amb algunes peculiaritats com globus que creixen al voltant de la sala, unes pantalles d’Instagram que et fan de mirall amb diferents aproximacions a l’escena a través dels visuals de Nina Solà, i una taula tècnica des d’on Júlia Solà fa entrar el so de Marc Naya que subratlla amb tons electrònics el pas del temps. L’espai dissenyat per Carlos Gallardo, conegut també per l’espectacle Cera 500 hores dedicat a les abelles, sap representar a la perfecció la unió entre els dos mons: el de les projeccions de futur i el de l’espai informal de reunió, on, amb facilitat, pots moure’t entre tamborets i taules, gots guixats i objectes triats que utilitzem en diferents moments de la vida. Objectes que em recorden a un dels exercicis que planteja Xavier Bobés en alguns dels seus seminaris. De sobte, planteja que treguis tot el que tens a la bossa de mà per adonar-te d’allò que guardes, i el que sense adonar-te has deixat enrere. A més, encara que l’espai sigui immersiu, no et fa sentir protagonista, sinó que tot el públic en conjunt en forma part. Un encert, ja que això no t’obliga a participar activament de manera individual. El dissenyador de llums Mario Andrés ha acompanyat i posat èmfasi en l’equilibri entre els moments de disbauxa i els d’intimitat a través de la llum, i ha creat una atmosfera amable al llarg de tot l’espectacle, amb moments d’efectes que enlairaven les situacions. Els intèrprets, a més, es desdibuixen entre el públic, ja que el vestuari de Paulette San Martín, amb tons blaus i lavandes, sumat a la baixa intensitat de llum, ha generat que els intèrprets fossin transeünts que es movien per l’espai.
Tanmateix, tot comença amb una pregunta: imagina’t que tens setze anys… què t’agradaria preguntar-te a tu amb 70 anys? Una reflexió personal profunda, o no tant, segons com et posiciones davant el paper en blanc, però que segur que et situarà davant d’un esborrany de llocs comuns que ens embolcallen a tots.
Hauré treballat del que volia? O hauré canviat molt de feina? Els pares estan bé? Hauré tingut fills? M’hauré atrevit? M’hauré il·lusionat? Els dies hauran passat ràpids o lents?
Aquestes reflexions de quotidianitat, marcades pel pas de diferents edats, són conduïdes pel mateix director Font i tres intèrprets plens d’energia que s’apropen a la setantena: Mariona Casanovas, Philip Rogers i Francina G Ars. Els tres intèrprets, a través de la veu i el cos, ens fan arribar les diferents energies de cada edat: les posicions del cos, els canvis en l’entusiasme, els dubtes, la timidesa, i a través d’objectes situen els personatges en diferents moments vitals: les cerveses, els biberons, la raqueta de pàdel o la cartilla del bingo. Els tres personatges avancen a través d’aquest fil conductor ordenat per Ferran Echegaray basat en les possibles respostes a aquesta pregunta desenvolupada al principi. Per apropar-nos a diferents moments es creen situacions que submergeixen l’espectador a sensacions vitals com, per exemple, preparar una festa d’aniversari de divuit anys i esperar enmig de la foscor i el silenci que arribi el protagonista. I seguint els somnis de cada moment ens adonem com encara que tots vivim coses similars, els coneguts llocs comuns, cada persona és diferent. I l’exposició d’això et duu a formular-te la pregunta: què passa si no passem per situacions que viuen la majoria? I és aquest el punt on es podria revelar una part més crítica de l’obra: respecte qui som, què anhelem, què esperem i què ens atrevim a imaginar, la qual cosa em recorda a la importància de l’observació i la imaginació en totes les etapes de la vida.
Si al final no et pots emportar res material, dins el globus podem abocar tot el que ens ha fet créixer. Un globus, que de tants que no i d’altres que sí, s’haurà per fi enlairat en l’horitzó.
Marina Valls