Idiòfona
Pati del Museu de la Pell, 30 de març

 (Crítica del work in progress a la Mostra Igualada 2023)

 Joan Català fa uns anys que aparcat la fusta rústica i càlida de Pelat per abraçar la duresa lleugera del metall (5.100m/s, per exemple). Ara treu els tubs de ferro al carrer, amb la vulnerabilitat de només ser un obrer, un treballador del món metàl·lic, però amb la confiança de ser, amb el públic, una sola tribu que busca el sentit (que no el significat), d’alguna cosa en comú.

El creador i acròbata es posa el públic a la butxaca en pocs segons. Té la mà trencada fent carrer i confiem cegament en la seva ingènua bogeria, que amaga, en el fons, un afinadíssim sentit del ritme. Hi ha una simpatia natural, còmica, de qui amb poques paraules sap expressar molt. Català fon els llenguatges del circ, el clown, el teatre de carrer, la música i la instal·lació. És un artista total, que s’emmotlla a l’espai, la gent i l’entorn i hi impregna un bon rotllo descomunal, innocent i incisiu. No renúncia al seu talent com a acròbata, juga el risc fora de la pista tradicional i l’humanitza.

El públic es manté permanentment connectat a un periple que potser no existeix i és només la necessitat d’aferrar-nos a la comunitat. La participació activa del públic és la clau que converteix l’espectacle en una experiència única, diferent, irrepetible. Trobar-nos i que un tub de ferro ens empoderi, potser absurdament, però de forma màgica.

L’aparent senzillesa escenogràfica culmina amb un final sentit, on tothom és dins i els equilibris metàl·lics són, també, equilibris humans. Joan Català sembla un qualsevol, però rere la seva vulnerabilitat hi ha, endins, un sentit escènic i una intel·ligència creativa envejables. No és fàcil, fer tant amb tan poc, i ho ha tornat a fer. 

Martí Rossell Pelfort