La Nina i el Sergi viuen feliçment enamorats al seu piset de Gràcia, un d’aquells apartaments difícils d’escalfar que tant sovint han sucumbit a la invasió d’Epipremnum aureum*, des que ara fa quatre anys es van conèixer a les festes del barri.

La seva història, la dels joves (i moderns) enamorats que es van conèixer a l’època en que l’amor etern encara era una possibilitat, just abans que l’amor líquid comencés a inocular-se a la moderna capital catalana, fa temps que forma part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Per això diria que aquest avís per a navegants, debut dramatúrgic de l’actriu Roser Vilajosana, que s’estrena en la direcció acompanyada del seu germà Ferran, arriba massa tard. L’amor, que ja és més cínic que mai, ha rellevat a Disney del seu tro per donar-lo a a Laia Vidal, Laia Estrada, Serena Crimethinc o Na Pai entre d’altres.**

Així doncs, la Nina i el Sergi saben, com tota aquella generació de joves que durant un temps van desitjar l’aniquilació dels contes de fades, que les relacions no duren per sempre. I que, si un pretén ser conseqüent, haurà d’assumir que, encara que sembli que tot això encara es pot salvar, potser ja està bé que s’acabi.

O sigui que, com els passa fins i tot a les parelles més ben avingudes, una mala enganxada els acaba portant al punt de no retorn. I aquí, al final, és on comença tot. La Nina i el Sergi hauran d’aprendre a transitar aquesta nova etapa de la vida de la qual ningú els havia avisat que seria tant dolorosa. I sort en tindran d’un tercer personatge en discòrdia, una dona sense llar, que serà l’encarregada de transmetre’ls els recursos i consells necessaris per arribar a bon port després d’aquest mal tràngol.

És en aquest personatge gairebé sense entitat que es fan evidents els primers problemes de la proposta. Vilajosana l’ha carregat de tot un seguit de clixés d’autoajuda que fan tuf de Mr Wonderful, com si es digués a si mateixa que tot anirà bé. Però tot sona massa directe. Massa autoconscient. Massa tòpic. Com si hagués estat agafat directament d’un llibre de Paulo Coelho. El personatge de Bargalló, tot i els seus intents per fer-lo créixer, queda totalment despullat. La seva història es transforma així en una mera anècdota que basteix el gran relat dels dos fatídics amants.

El personatge de Vilajosana, que s’insereix a si mateixa com a actriu en un personatge que sospito parteix de la pròpia biografia, també pateix d’un excés d’autonsciència que es materialitza en una veu en off que, a través d’una poètica un pèl massa evident, pretén fer-nos partícips dels seus dubtes.

El personatge d’Artur Busquets sembla ser el més funcional a nivell dramàtic. La seva evolució està ben construïda i, malgrat que alguns el poden titllar de controlador, està ben escrit i el seu recorregut emocional és pertinent.

L’escenografia, tot i que es reserva algun truc amagat força funcional, presenta el mateix problema que la resta de la peça. Tot i així, la direcció dels germans Vilajosana aconsegueix treure’n partit de manera intel·ligent per tal que l’espai agafi tota una volada que en un inici no semblava possible.

No em malinterpreteu: es tracta d’una bona obra, un més que satisfactori debut, que resulta prou encertada en l’humor malgrat defalleixi en la seva voluntat d’aconsellar a l’audiència. I potser el que es fa més estrany és que comparteixi cartell amb un altre text contemporani català com Expulsió, que també mostra els efectes d’una Barcelona gentrificada, de forma molt menys edulcorada. Potser la peça hauria encaixat millor en una altra sala.

* Potus.
** O és que ja ningú recorda “En defensa d’Afrodita”?

Bernat Gaya Jou