L’alegria
Sala Beckett, 2 de novembre de 2017
Una història simple. Una mare que vol que s’instal·li una rampa perquè el seu fill que pateix una malaltia neurodegenerativa i no pot sortir de la cadira de rodes, pugui sortir al món exterior. El gran limitant? Els diners. Aquests comportaran la consegüent negativa a les obres per part dels veïns. Això pot semblar un acte egoista però és a les mans del públic realment criticar-los i decidir-ho. En aquesta història no tenim bons ni dolents, tots els personatges tenen el seu drama, d’alguna manera diferent aquesta foscor els toca de ple el dia a dia. La gran pregunta és fins on volen/poden arribar per ajudar als altres. Cal entendre que els dos punts de vista tenen les seves vàlides raons. És per això que aquesta manera tan senzilla i tendre d’enfocar l’obra és la més adient per no caure en estereotips o el propi victimisme dels personatges. S’ha de comentar, per això, que a l’hora de reflectir aquesta comunitat de barri humil surt un problema: l’idioma. Segurament també com un intent d’apropar la història al públic, s’utilitza un to massa vulgar que justament fa el punt contrari. Un excés de “tenir que”, “tindre” i vulgarismes diversos fan que a vegades l’espectador es deconnecti de l’obra perquè alguna cosa no sona bé.
L’obra està plena d’optimisme i energia que aporta la Júlia (Lluïsa Castell); una dona que no es deixarà vèncer per res i que farà el que sigui pel seu fill Eli. Això contrasta amb la Vera (Montse Guallar), una dona pobra i abatuda que mira de sobreviure. Si cal destacar a un personatge i actor, per això, és Alejandro Bordanove. Aquest no només interpreta amb una naturalitat impactant al protagonista sinó que també fa de narrador de la història amb una dolcesa, optimisme i tendresa que commouen. És l’actor que ens aporta més veracitat; tot un desocbriment pel món del teatre!
L’escenografia no amaga cap secret, és senzilla i directa, el necessari per explicar aquest conte. I dic conte perquè realment és una història senzilla, curta i directa, amb un final sorprenent que ens deixa a tots pensatius i preguntant-nos: fins on arribaria per ajudar al meu veí?
Cèlia Ventura
@soctastaolletes
