Els miserables

Teatre Tantarantana, 1 d’octubre de 2024

L’obra acaba i toca saludar. El públic aplaudeix, com és lògic. Ens ho hem passat bé. La gent fa allò d’aplaudir mentre somriu i compassar, tan aviat com pot, els aplaudiments a la cançó que han escollit per aquest moment. Hi ha bon rotllo. Saluden els tres intèrprets: Mel Salvatierra, Lluís Oliver i Gerard Franch. És l’estrena i, per tant, també baixa a saludar el director, en Miquel Mas Fiol. I no només baixa ell, sinó que ho fa amb un reguitzell de persones darrere seu. Fins a nou persones sobre l’escenari agraint els aplaudiments. Em va sorprendre veure tanta gent. Pot semblar un detall menor, però trobo que és molt significatiu. I és que aquesta Trilogia de la Condició Milennial ideada per Mas Fiol es podria definir amb la paraula evolució. Començant —o acabant en aquest cas— per la salutació. Més de 20 persones figuren als crèdits en aquesta tercera entrega, mentre que a la primera, Càndid o l’optimisme, n’hi havia amb prou feina 10, entre perfils tècnics i assessors. És un salt quantitatiu, cosa que implica, com no podria ser d’una altra manera, un salt qualitatiu.

La peça evoluciona en trama, en l’àmbit tècnic, en actuació o en direcció respecte a les dues anteriors tot i que hi dialoga constantment (“gràcies, gràcies, gràcies”, recupera Lluís Oliver). Abans, però, explicar què es manté. Aquestes dues frases són un dels trets que comparteixen els tres muntatges de la trilogia. Els constants canvis de temes. Ara t’avanço un tema, però en freno el desenvolupament; t’explico que faré més endavant, però ara mateix faig el contrari; tinc una idea, però ningú la segueix… hi ha moments en els quals les tres peces són com un scroll infinit. Aquí, tanmateix, aquestes càpsules tenen un sentit de ser. Petites aventures, desventures i frustracions que se succeeixen per parlar de com de complicat és fer la revolució, sigui per mandra o per falta de recursos. I tot això amb un estil estripat, burlant-se de tot i de tothom (ells mateixos inclosos), amb constant contacte amb el públic, audiovisuals volgudament merdosos o cartons, que apareixen a tota la trilogia. Efecte dramàtic, leitmotiv o falta de pressupost? M’inclinaria per una barreja de les tres (però sobretot la tercera). I que quedi per sabut que tot l’escrit fins ara és un afalac. Aquesta trilogia —i Els miserables n’és el màxim exponent— és una oda a l’esprémer tots els recursos disponibles. Amb tot, Miquel Mas Fiol i aquesta companyia (en podem dir així, ja?) ha crescut i té un estil reconeixible, que no és poca cosa.

Ha evolucionat aquesta tercera part, com deia. Primerament afegint un nou actor, Gerard Franch, qui deixa a tothom bocabadat amb uns minuts inicials on, per suposats motius personals dins la companyia, ha d’interpretar tots els papers del musical Els Miserables. El desplegament vocal és magnífic. “Jo també vull ser conegut”, diu en algun moment de la peça. La fusta hi és, veurem la sort. Un cop acaba aquest pròleg, comença l’obra de veritat. És impossible avorrir-se, ja que el binomi amor-odi entre els personatges crea situacions divertides i magníficament tramades. Si tinguessis una llista escrita de les escenes que es van succeint semblaria més un xou de varietats que no pas una obra amb inici i final. Les actuacions són molt naturals. “Estan com un llum, que bons”, penso en alguna de les escenes. Els assajos devien ser com per fer-ne una pel·lícula. Quan els tres actors són sobre l’escenari no se’n pot destacar un, ja que es complementen i formen una espècia de personatge unitari que funciona a partir dels contrastos entre els tres. El missatge és alt i clar. És una llàstima que qui l’ha d’escoltar possiblement no passarà per la sala gran del Tantarantana. 

Una trilogia acostuma a ser de tres peces, tot i que amb Miquel Mas Fiol i companyia mai se sap. Esperem que, en un nou gir de guió, tinguem una quarta entrega o quelcom semblant. Riure’ns de nosaltres mateixos s’ha de convertir en un habitual a la cartellera.

Bernat Pareja (@desdelgalliner)