Lluís Homar ens presenta amb una grandíssima actuació un Cyrano profund i captivador. En una posada en escena i una escenografia que d’entrada podria semblar fosca i freda ens sap transmetre la calidesa del personatge i l’obra utilitzant l’espai que han creat de manera que el propi espectador se senti immers en la història. Una immersió que es percep una mica contradictòria a vegades, tan ràpidament s’agafa un cotxe com un fusell, i que juntament amb un vestuari de quiròfan acaba proveint d’una sensació d’atemporalitat buscada. També contrasta la il·luminació asèptica que han elegit per a la majoria d’escenes i que tot i això al final ajuda a remarcar encara més la tendresa d’aquesta obra.

Aquesta vegada el Borràs ens porta una obra basada en la vida del pensador llibertí francès del mateix nom (Cyrano de Bergerac ,1619-1655) i contemporani de Molière. Ho fa amb una proposta arriscada en la qual potser costa una mica entrar en un primer moment però que enganxa i transcendeix les restriccions del seu context amb una mirada que tant valdria avui, com demà, com en qualsevol altre moment. Cal destacar, a més, que ho aconsegueixen amb una transformació que respecta no tan sols l’essència sinó el text original de l’obra sense redigerir-lo i focalitzant el canvi en tots aquells altres aspectes que fan del teatre, teatre.