Totentanz, morgen ist die frage

Teatre Lliure de Gràcia, 5 de desembre de 2024

M’és impossible distreure’m del fet que sobre qui estic escrivint és ni més ni menys que La Veronal. Escrivint, veient, pensant en; sempre La Veronal. Quan pujo les escales del Lliure, i faig una cua quilomètrica fent zig-zag entre les taules del bar, i entro a la sala, i m’assec al costat del modernet del bigoti, ai mira!, i d’aquell ballarí que he vist en una altra obra, i s’apaguen de pressa els llums, que ja anem cinc minuts tard; tot això és l’experiència completa de veure La Veronal. Em sembla rellevant perquè, fosc, comencem, i tot això no s’esborra. En realitat, fa estona que hem començat. A l’experiència concreta de mirar l’espectacle se suma, i són inseparables, l’experiència dels moments abans que comenci la funció. Crec que puc afirmar amb seguretat que no era l’única espectadora conscient del que anava a veure; la companyia de dansa del moment, la famosa, la que treballa tan bé. I això significa que el judici que en faig no és neutre (quan és neutre cap judici?). No estic veient una obra de dansa, estic veient La Veronal (fent una obra de dansa).

Bé, doncs, què significa tot això? Que si els aplaudiments finals em semblen desproporcionats amb el que acabem de veure, potser soc jo que no ho he entès tot bé. Que si em sembla que els recursos i les imatges són una mica repetitius, ja vistos, potser és que no ho estic encaixant prou bé. I el ritme, si em sembla lent i interromput, deu ser perquè que avui no flueixo prou bé amb aquesta freqüència o perquè només estic capacitada per sentir-me còmode amb alguna cosa més mainstream. I tot i que no venim al teatre a sentir-nos còmodes, em pregunto, en un rampell d’atreviment, si la tendència postmoderna a fer obres de dansa fosques, lentes, amb música experimental i projeccions no és, en realitat, una tendència que ja s’està tornant, efectivament, mainstream, és a dir, còmode i previsible.

Wim Vandekeybus, Peeping Tom, La Veronal. La híper-narrativització d’un llenguatge corporal ens deixa un rastre de companyies que penso que s’obliden que la forma de narrar de la dansa no cal que s’assembli a la de les paraules. Perquè tot i construir les seves obres amb una superposició de llenguatges que pot semblar que trenqui la lògica lineal i coreografiada de la dansa clàssica, aquestes companyies estan, en realitat, posant la dansa al servei de transmetre un missatge (sovint polític), és a dir, de dir alguna cosa tal com ho faria, per exemple, la poesia, amb imatges líriques i simbologia entenedora només més enllà de l’àmbit sensual. Encara que sigui sense text, aquesta manera de transmetre un missatge racional em sembla prestada de les formes de teatre textual i de la literatura. Perquè m’entengueu, crec que cal un exemple.

A Sonoma (que personalment em va semblar brillant, potser perquè veia la companyia per primera vegada) la poesia apareixia a conseqüència d’un espectacle visualment impressionant. Tot i que s’hi repeteixen alguns dels recursos que he citat parlant de Totentanz, per exemple les projeccions, crec que es pot deixar al gust personal i les converses de sobretaula la feina de decretar si enriqueixen o resten valor a la producció, perquè aquesta és, sens dubte, i vista en total, una minuciosa, perfeccionada i ben lligada obra on el ritme no decau. Com a espectadora, Sonoma em va transportar a un univers on, si bé no hi reconec tots els signes i n’hi ha molts que no sé interpretar, em poden captivar el moviment, la música i el vestuari; al que també s’ha de fer especial menció en el cas de Totentanz. La diferència, doncs, amb aquesta última, és que Totentanz em sembla que fa el camí a l’inrevés. Parteix del missatge que vol transmetre i vesteix al seu voltant un recobriment de dansa i objectes on ni la dansa ni els objectes són els protagonistes. Estic, evidentment, filant molt prim per poder arribar a explicar que, això de buscar formes de dansa no convencionals, per una banda, em sembla un exercici coratjós i dificilíssim que, pels mateixos motius, fàcilment pot traspassar aquesta fina línia que separa Sonoma de Totentanz i, per altra banda, que caldria pensar si aquestes companyies poden llançar-se a aquesta piscina perquè, en el fons, tothom sap, d’entrada, que de ballar ja en saben. I tant, que en saben. Aquesta és una crítica al dispositiu i en cap cas a la tècnica dels intèrprets. Un dispositiu que em sembla, irònicament, polític; que depèn únicament que qui el posi en marxa tingui certa fama o no. La mateixa obra, la narrativa de Traces, o el discurs enmig del naufragi de Peeping Tom, posades en escena per una companyia emergent (hipòtesi que potser és impossible d’entrada que mai s’arribi a fer realitat per un tema pressupostari, cosa que em sembla, també, una ironia política) probablement serien vistes com un intent lloable però no aconseguit, o com una extravagància. I no dic que la qüestió sigui que en realitat totes aquestes coses siguin intents lloables no aconseguits. Dic que només tenen sentit si les fa una companyia amb una trajectòria determinada i poden comparar-se amb les seves obres anteriors; que només tenen sentit si dialoguen amb un passat concret. I el que cal pensar és si ha arribat el moment que aquest diàleg tingui una nova rèplica, perquè aquesta ja l’hem llegit abans.

De fet, a S 62°58’, W 60°39’, Chey Jurado fa una intervenció en la mateixa línia del que estic posant sobre la taula. Parlant amb la veu en off del director li retreu, generant un moment còmic, que ell havia vingut aquí a ballar. Tota la vida estudiant, treballant el cos i la tècnica per pujar a l’escenari amb una de les companyies més reputades d’Europa a fer de tot menys el que ha après a les classes de dansa. Aquest punt d’autocrítica em sembla una de les claus que marquen la diferència entre participar d’aquest diàleg de forma responsable o no. Em sembla una de les mancances de Totentanz i el que separa una obra com S 62°58’, W 60°39’ de l’última producció de La Veronal.

Per acabar, i per si aquestes concrecions teòriques han sonat arrogants sabent que de qui parlem és ni més ni menys que La Veronal, permeteu-me que faci una captatio benevolentiae heterodoxament final. Està clar, en primer lloc, que el meu marge comparatiu és limitat i esbiaixat (com el de tothom). Parteixo de la base que tant Marcos Morau com els intèrprets que l’acompanyen saben perfectament el què es fan, precisament per no caure en l’arrogància de saber-me més llesta que ningú. Si filo prim i critico apassionadament, no és en cap cas per entaular un diàleg amb la companyia on ocupi jo una posició rellevant. Tampoc per enaltir o desmerèixer uns o altres elements de l’obra amb intencions pedagògiques, i molt menys per qüestionar el valor de la feina feta per cada una de les persones que han fet possible una obra que ara ens dona l’oportunitat de fer-nos les preguntes que ens fem. Precisament penso que criticar una companyia d’aquest caire ens serveix per assenyalar com de diferent és la funció que cada tipus de companyia (emergent o no emergent, clàssica o postmoderna) fa dins el panorama cultural general i per pensar, doncs, com nosaltres com a espectadores ens hi hem d’aproximar.

Anna Ginestà

@annaaginesta (instagram)

@annaflabiol (X)