Una llum tímida

Teatre Condal, 15 d’abril de 2024

Therefore, hear me, Hermia:

La crítica impressionista francesa del segle XIX es basava en la idea que la valoració i el comentari d’obres literàries havia de ser un mirall de l’estat actual de l’artista. Així, la crítica va esdevenir canviant i fluïda, adaptativa, profundament subjectiva. Un mateix crític podia esgrimir opinions completament dispars de la mateixa obra depenent del seu moment vital i les circumstàncies del seu entorn. Dilluns passat, quan esperava a la fila del lavabo del Teatre Condal, em preguntava com canviaria la meva experiència d’Una llum tímida un any després de veure-la per primera vegada i des d’una situació definitivament diferent. Ploraré, aquesta vegada, ara que ja sé què passa?, pensava. Vaig ser ingènua si en algun moment vaig pensar que conèixer la història em protegiria del seu poder. Crec que Una llum tímida és una d’aquelles obres que pots veure una vegada i una altra, i mai quedar-ne farta, sempre voler-ne més.

I have a widow aunt, a dowager
Of great revenue, and she hath no child.
From Athens is her house remote seven leagues,
And she respects me as her only son.

Júlia Jové i Àfrica Alonso fan de Carmen i Isabel, dues mestres d’escola de la post-guerra que s’enamoren matusserament amagant-se de les mirades inquisitives de tots els que les envolten, i construint un petit espai només per a elles on estimar-se lliurement. Però l’utopia no és més que això: una utopia. Els canvis entre castellà i català simbolitzen l’opressió i la por, mentre les obligacions familiars i les normes socials van apagant a poc a poc la llum tímida d’una relació prohibida que estava destinada a morir.

There, gentle Hermia, may I marry thee;
And to that place the sharp Athenian law
Cannot pursue us. 

En una obra amb una escenografia senzilla i consistent durant tota la funció, la música guanya una rellevància inesperada. La guitarra de Cèlia Varón i el violoncel de Marta Pons, sempre presents dalt de l’escenari, acompanyen suaument l’amor i el desamor, la felicitat i la tortura. Però tota l’atenció està posada en els dos personatges. La Isabel d’Àfrica Alonso és càlida i llençada, és un retrat vívid de la vergonya i les papallones que sentim totes davant d’aquella persona. El seu posat desenfadat i obert arrenca riallades tímides a la Carmen, però també a tota la platea. La Carmen de Júlia Jové, en canvi, és més cauta i reservada. Aquest amor mai li havia semblat una possibilitat fins que la Isabel s’agenolla davant seu i li recita Shakespeare.

If thou lovest me, then
Steal forth thy father’s house tomorrow night,

Tres anys després de la seva estrena, la història de la Carmen i la Isabel, com la d’Hèrmia i Lisandre, segueix colpint cors i encenent esperits, arrencant llàgrimes i aixecant platees senceres. Crec que no hi ha res més proper a la catarsi en la modernitat que plorar a llàgrima viva en un teatre ple a vessar i potser el poder de l’obra radica precisament aquí: en el fet de reviure aquesta història setanta anys després que comencés, i fer-ho en comunitat.

And in the wood a league without the town
There will I stay for thee.

Martina Agustí

@m4rtin4gusti

[Text extret d’A midsummer night’s dream (Acte 1 – Escena 1), de William Shakespeare, disponible a: https://www.folger.edu/explore/shakespeares-works/a-midsummer-nights-dream/read/]