A tots ens ha passat. Comença amb una notificació: “a tal li ha agradat el teu post”, “tal ha comentat el teu vídeo”. Entres per veure-ho i, de sobte, no saps com, has perdut més de vint minuts que no t’han aportat absolutament res. Tal com mencionava Ted Gioia al seu article “The state of culture, 2024”, hem entrat en una era de postentreteniment aclaparadora. L’art va ser fagocitat per l’entreteniment ja fa anys, però és que ara, aquest últim ha caigut en favor de la distracció. Ja ni tan sols ens entreté el que veiem: és pur consumisme acrític i irreflexiu. No hi ha gaudi, simplement, el que trobem és activitat. Un moviment de polze amunt i avall, buscant el següent estímul, cercant el pròxim pic de dopamina. Això no només ens afecta als joves, però sí que té un impacte exacerbat en com vivim les relacions. El mòbil (i, més concretament, el format de vídeo curt, com els reels o els shorts) ha afectat la nostra capacitat de concentració. Sempre volem ser a un altre lloc. Sempre connectats.

Aquesta sensació de necessitat d’estímuls permanents marca les 5 amigues protagonistes de Scroll, o la meravellosa manera d’anar-se’n a la merda. La seva relació es veu marcada per les mentides, per tot allò que no es diuen. Fins i tot per allò que senten però no escolten. Plena d’escenes de persones més preocupades pels seus propis problemes que per solucionar res, les actrius (Coral Aragonés, Lucía López, Anna Roger, Sara de la Higuera i María Subirà De Sandoval) creen una relació molt creïble entre elles. Estic segur que hi ha relacions d’amistat que són perfectament retratades pel que ens mostra l’obra. Jo mateix he pecat d’estar absorbit pel mòbil en algun moment durant les trobades amb les meves amistats.

Aquesta sobreestimulació a la qual estan sotmeses les protagonistes no queda només a l’escenari. Tot està pensat per donar suport a la premisa: l’espai escènic està sobrecarregat, amb els canvis de vestuari succeint a un costat, objectes diversos per tot arreu i reels projectant-se durant les transicions. La música alta i el ritme cada cop més trepidant de les imatges ens ofenen, igual que ens ofèn veure que es projecta l’ambaixador de Palestina plorant seguit d’un vídeo de gats. I, alhora, em pregunto: per què m’ofèn veure-ho en un teatre, però li perdono a l’algorisme? És, potser, perquè l’algorisme aconsegueix que em mantingui amb un encefalograma pla, mentre que el teatre no? O perquè quan jo mateix faig scroll puc triar no veure aquelles coses que em generen la més petita incomoditat? En aquest sentit, Scroll ens posa cara a cara amb aquestes sensacions per interpel·lar-nos. Els conflictes de les protagonistes són superficials i molts queden inconclusos, les seves discussions no tenen un desenllaç on puguin fer les paus i no sembla que a cap d’elles els importi. Estan massa abstretes, recloses en elles mateixes. 

Aquest conjunt, sumat a una infinitat de referències i mems integrats al text li donen a l’obra grans moments d’humor negre. És una obra divertida, àcida i irònica que parla d’una generació que demana ajuda. Una generació que sap que la solució és, simplement, allunyar-se del mòbil, però que no té prou força de voluntat per fer-ho. El mateix polze que ens va permetre posar-nos dempeus ara ens corba sobre la pantalla i ens esclavitza. Sí o sí, farem scroll.