Sí sí sí

Teatre Tantarantana,  27 de març de 2025

La paraula “consentiment” cada vegada ressona més en les reivindicacions al voltant de la violència de gènere. La presència creixent d’aquest concepte obre nous dubtes i debats: com qüestionar el que durant tant de temps ha estat acceptat socialment? Com posem sobre la taula reflexions que sovint van lligades a experiències personals? Doncs amb el teatre, un dels formats que planteja un cara a cara més proper amb el públic: no hi ha escapatòria. 

Les històries sobre abusos i violència estan presents a les cartelleres escèniques des de ja fa un temps. Així mateix, els muntatges de teatre document sobre temes socials estan a l’ordre del dia de la majoria de teatres. Relats com el de Sucia de Bàrbara Mestanza han anat obrint camí en aquest estil: propostes que interpel·len d’una forma directa i ens obliguen, ni que sigui per una estona, a mirar d’una altra manera el món que ens envolta. L’obra Sí sí sí d’Eleanor Bishop i Karin McCracken n’és un exemple: teatre fet a partir de testimonis i amb la intenció de connectar directament amb la platea.

La peça ens planteja una reflexió sobre el consentiment i la percepció del plaer. A partir de dues històries, vol plantejar dues aproximacions diferents del tema: des d’una experiència positiva i des d’una d’abús. Les dues protagonistes paral·leles, la Clara i la Marta, viuen de formes oposades una festa d’aniversari i la seva nit al costat d’en Max i en David respectivament. La veu dels testimonis que s’intercalen a la història és fonamental: de quina manera entenen i viuen el consentiment els joves d’ara? Hi ha lloc per la discussió sobre el que significa? Les coses estan canviant? O encara queda massa camí per fer?

Amb una durada breu, el (gairebé) monòleg explora totes aquestes temàtiques d’una forma senzilla però efectiva. Llença preguntes i reflexions, deixant lloc per a un final obert. Realment, hi ha respostes per a tots els dubtes que planteja? L’actriu Clara Mingueza fa una feina excel·lent a transmetre les necessitats de la proposta: entrar dins del personatge, però trencant en tot moment amb la quarta paret que la separa del públic. Així mateix, la direcció de Joan Arqué, també s’ajusta a la simplicitat general. Un espai sonor i il·luminació concises, ens situen als diferents espais, temps i històries.

En definitiva, Sí sí sí utilitza pocs recursos i fa de la senzillesa el seu clam. Una obra que recomanaria a públic adolescent, però amb la qual tothom podrà connectar i plantejar-se, d’una manera immersiva, quin és i pot ser el seu paper a l’hora d’enfrontar-se als contextos d’abusos i agressions. Per què, no és prou clar, un ”no”?

Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)