Èdip
Teatre Romea, 14 d’abril de 2018

El Romea es vesteix de clàssic amb Èdip, l’arxifamosa tragèdia de Sòfocles. Ho fan tornant a apostar pel tàndem Broggi – Manrique tot i que aquest cop en una proposta menys trencadora a les que ens tenien acostumats i tirant del text d’un dels gegants de l’antiga Atenes.

A Èdip hi trobem un rei que no volia regnar, que s’ha guanyat la posició amb els seus propis mèrits derrotant la terrible esfinx, enemic que els propis deus havien anunciat que tan sols algú amb el do de la vidència podria derrotar. Èdip desafia els déus en un cant a la força i intel·ligència humana, potser una mirada al creixement d’una societat que mica en mica es posa dempeus per dependre de si mateixa, i acaba castigat abans de néixer per una broma macabra del destí. Però és realment l’atzar o potser un càstig dels deus per atrevir-se a utilitzar l’enginy enlloc de la pregària?

En aquesta ocasió ens trobem davant d’una representació que transmet el sentiment del classicisme grecoromà des de la verticalitat i estaticitat corporal d’una actuació molt narrativa. Una elecció adequada però que tal vegada fa que els temps es percebin molt lents especialment a la primera meitat de l’obra. L’escenografia, molt simplificada, no es troba a faltar degut al format de la actuació i es percep una boirina terrosa suspesa en l’aire que aporta una sensació mística a l’espectador. Tampoc el vestuari disposa de grans excentricitats, marcat únicament pel contrast temporal entre la vestimenta d’Èdip i la resta dels personatges, potser una al·lusió a la diferència que han mostrat quan ha calgut enfrontar els desafiaments a la seva societat.

Amb tot aquesta obra és, com algú em va dir abans de veure-la, una bona manera per passar la tarda. Potent, intensa, que enganxa tot i fer-se lenta a moments i un clàssic. No obstant es sent una mica curta pels noms propis que la acompanyen.

Quelot Martín
@quelcom_