Expulsió
Sala Beckett, 16 de març de 2025.
La Sala Beckett estrena Expulsió, una obra sobre les ombres de l’herència d’una família. Els seus tres fills i la seva neta es retroben a la casa d’estiueig per afrontar els turments i els deliris del seu passat. ¿Sabíeu que la merla és un ocell molt territorial? Si en trobeu mai una de ferida, al costat d’un camp de blat, no us l’emporteu per cuidar-la: us expulsarà de la vostra pròpia casa. Més us convindria d’enterrar-la…
Ens rep un amplíssim desert de grava negra. La foscor absorbeix la llum càlida que desprenen uns leds penjats en vertical. Estan repartits arreu d’una Sala de Baix a dues bandes, una molt encertada disposició del públic. L’austeritat de l’espai i la il·luminació infonen ja a entrada de sala un aire de misteri. Sembla una instal·lació digna de la Biennal de Venècia o de la Prague Quadrennial. Mieria Sintes Garcia i Pol Roig en són els artífexs, la primera en signant la il·luminació i, el segon, l’escenografia.
Sintes Garcia es consagra com una gran artista a seguir. Ha il·luminat des de el Tantarantana fins a La Gleva o el Teatre de la Llotja de Lleida. Arriba a la Beckett amb una constel·lació d’arbres de llum que eleven el sentit poètic l’espectacle. Sintes converteix la peça en una experiència immersiva . Una altra de les virtuts d’aquest dispositiu lumínic és la seva versatilitat: és tota una font de símbols. Adés representen estels fugaços, adés altíssims xiprers presidits per una merla. Guiats per la seva claror farem camí a través de les fosca d’aquest relat.
L’escenògraf Pol Roig torna a la Sala Beckett, on va fer l’espai fa uns anys de Els encantats, dirigit de Lucia del Greco, una de les seves col·laboradores habituals. Roig fa caminar als personatges per un estret desert negre en un brillant disseny d’espai. Un fum baix travessa la negror de les dunes, de punta a punta de la sala. Als intèrprets se’ls enfonsen els peus, caminen amb certa dificultat: sembla que la terra se’ls vulgui empassar. El terreny irregular els obliga a adoptar una corporalitat lleugerament desequilibrada. L’espai de Roig desestabilitza els personatges i els obliga a enfrontar-se als fantasmes del seu passat.
Toni Casares dirigeix de nou un text de Pau Miró després de més de vint anys. L’any 2004 va fer la direcció de Plou a Barcelona, un dels primers textos que s’estrenaven de Miró a la ciutat. El dramaturg granollerí actualitza la seva relació amb Barcelona a Expulsió. La ciutat no és el que era, els desnonaments i el preu del lloguer ens empentegen cap a la perifèria. Una mostra d’aquesta expulsió n’és el fet que Casares hagi decidit portar l’acció dramàtica a un exterior –aquest desert/bosc negre– i no pas a una habitació interior, com era el cas de Plou a Barcelona. El text dosifica la informació amb un gran domini dels tempos. Descobrim amb els personatges els entramats que s’amaguen darrere aquesta casa d’estiueig. Però per cada cosa que s’aclareix, apareixen noves intrigues. Sempre guardant dos pams de misteri, la trama avança cap a un desenllaç fantàstic, digne del millor realisme màgic.
Casares avisa que és una obra centrada en la interpretació. Malgrat ja hem vist que espai i llums juguen un paper crucial, cal reconèixer les quatre interpretacions de luxe. Xavi Sàez fa un gran desplegament de talent i d’ofici. Per poques afinitats que sentim amb el seu personatge, ens desperta una enorme simpatia: ens el creiem des del principi. Ana Alarcón encarna les frustracions familiars, porta un gran buit al cor que el seu èxit professional no li acaba d’omplir. Montse Germán es vesteix amb la cuirassa d’una filla adoptada, incapaç de sentir amb plenitud la sensació de pertànyer realment enlloc. I finalment Mia Sala-Patau, una intèrpret molt afinada que s’estrena en teatre encarnant una adolescent incompresa. Sala-Patau treballa amb fil i agulla el personatge més lúcid del relat. L’expulsen i fins i tot s’exilia al bosc, però ella no desisteix. Demostra un domini del registre, va des d’un retret aferrissat a un clam d’esperança.
L’austeritat de la proposta encaixa molt bé amb el pes tràgic i misteriós del text. Els germans no s’intenten salvar entre ells, cadascú busca el bé propi. No tots són capaços de desenterrar el passat i fer front a la vida als afores de la ciutat. Expulsió ens aixopluga de les hostilitats de Barcelona durant una estona, però ens recorda que nosaltres també ens podríem esfondrar als afores… Seria convenient fer forat i enterrar la merla. Anar a l’estació. Agafar el següent tren. Viatjar cap a la ciutat mentre veiem per la finestra com s’esfondren les cases dels nostres pares.
Guillem Galmés Riera
@guillemgalmes_
