Saloon
Teatre Municipal de Girona, 03 de novembre de 2017
És divendres al vespre i al Teatre Municipal de Girona s’obren les portes a un calidoscopi del salvatge oest. Tòpic rere tòpic amb una complicitat fàcil amb l’imaginari popular, som transportats durant una bona estona a l’espai del western americà.
Ens acompanya una il·luminació molt ben treballada, un vestuari que compleix sense sorprendre, i un esquelet escenogràfic de fusta que no només ajuda a introduir-se en l’ambient sinó que per la seva simplicitat casa molt bé amb totes les escenes i circumstàncies. Gaudim alhora d’uns músics en directe que integrats totalment entre els artistes circenses, no deixen de ser també espectadors del que va passant a l’obra, donant un punt d’intimitat i proximitat a les escenes.
Cirque Éloize és una de les companyies líder del circ contemporani. Crea espectacles de fusió entre teatre i circ des del 1993. Els més afortunats vam poder gaudir aquest passat 2016 d’un Cirkopolis que no decepcionava, i la mateixa companyia va portar també al 2007 l’espectacle Nebbia al Temporada Alta de Girona. En les seves produccions trobem sempre l’emoció del circ combinada amb un fil argumental, coreografies grupals, humor, música i una curada posada en escena que busca en cada cas una bellesa global.
Aquest cop amb Saloon han optat per un espectacle més pròxim, on els personatges busquen molt la simpatia del públic, que es recrea en un imaginari col·lectiu que tenim tots més que conegut i els permet molt de joc humorístic i de complicitats. Un sistema que entreté i funciona, tot i que se li troba a faltar més fil argumental perquè acabi d’atrapar. Sembla que els gags i escenes circenses, que sí s’engloben dins la temàtica del western, hagin precedit la idea general del conjunt i la feina hagi estat de cohesionar una mescla no pensada des d’origen com un tot.
Una elecció de teatre per seqüències que té punts positius i negatius: alguns dels moments que escenogràficament em van semblar més interessants van ser els de trànsit entre escenes, que fluïen totalment i donaven una gran energia i dinamisme a l’obra; en canvi, el truc final i més impressionant de l’espectacle no acaba de tenir una funció de clímax. I és una pena, perquè sí que sorprèn i meravella, però lluiria encara més amb una pujada in crescendo de la tensió del públic.
Em quedo però amb la gran creativitat de la producció, especialment amb el gir que donen a la típica persecució sobre el tren (qui diria que un piano pot ser tant bona màquina de vapor!) i amb els grans tocs de mímica i humor que aporten tant l’actor clown, entre altres amb un gran moment d’escapada amb cavall, com els efectes sonors puntuals i petits elements escenogràfics.
Potser no arriba al nivell de Cirkopolis, però no deixen de ser 85 minuts molt ben aprofitats. I, si no has anat mai a veure un espectacle d’aquestes característiques (que busqui barrejar circ, música, teatre i dansa) Saloon és una aposta energètica i segura per a tot tipus de públic.
Mar Cabarrocas