Els Watson (Dijous Fort)
Teatre Nacional de Catalunya, 15 de febrer de 2024
Vaig a veure l’adaptació teatral d’Els Watson el dia 15 de febrer de 2024. Sé per endavant que m’enfronto a les meves pròpies expectatives. Una obra inacabada, morta prematurament, abandonada però no enterrada, susceptible a afegir-li tota mena de finals suggeridors. Jo ja me n’he imaginat molts. Laura Wade, segurament, molts més. Les possibilitats que coincideixin les idees de totes dues són escasses, encara que no es tracti d’un cas impossible. Sorpresa. Les ratlles d’Austen s’esgoten en la primera mitja hora. Temeritat?, penso. Potser valentia. O n’hauríem de dir ambició, afany de protagonisme, voler sobrepassar Jane Austen? Sigui com sigui, potser el cas serà més complicat del que pensava.
Mitja part, la promesa d’una metateatralitat reflexiva em bull al cor, la sensació d’un doble inacabament imminent, també. Tornarà, Laura Wade, a deixar oberta la història de la protagonista tal com li havia passat a Jane Austen? Quina mena de maledicció li ha caigut al damunt, per viure sempre com a possibilitat al cap de les lectores? Mossego l’entrepà. Torno a entrar. Busco incessantment el fil d’un final coherent llargament anhelat. I no, no m’enfado en no trobar-lo. Accepto el joc. Accepto l’esclavatge postmodern i em lliuro a la possibilitat d’un art trencador. A la sorpresa la supleix la decepció. En cap dels meus finals possibles hi apareixia una nau especial. Deu minuts abans que aparegui en escena, ja he endevinat que en el final escollit de Laura Wade hi serà. Pam, aquí la tenim. Baixa del sostre. Ara potser m’enfado. L’inesperat es torna previsible. Una escena discotequera, un trencament de rols de gènere incipient però «resultón», descosits arreglats amb unes quantes frases erudites i, el total, una obra que des de màrqueting anomenarien «esbojarrada». Ho he vist abans. Houston, no hi ha problema. Es tracta d’un cas conegut. L’intent «classicó» de pujar al carro de la postmodernitat. Ah i, darrere, una autoritat. Penso en El Gran Mercado del Mundo del 2019 al TNC, penso en La Tendresa, penso en Nessun Dorma. Penso en les paròdies i en la metateatralitat. Casos coneguts, referents, que m’ajudin a resoldre el desencaixament que aquest em provoca. Uns, records bons. Aquest, arxivat als «si algun dia escric teatre, intentar no caure en aquestes banalitats». Oh, i què escriuré sobre aquesta obra? Tindré raó al dir que ja hem gastat la solució no resolutiva? Tinc dret a dir que em faria por algun dia escriure una cosa com aquesta? Al cap i a la fi, jo tampoc és que sigui gaire original. Potser, a vegades, val més qualitat que originalitat. I les actrius, actrius de qualitat, què en pensen del que estan fent? Ho comento amb les amigues en sortir. Uf, segur que no els agrada, però s’ha de menjar, saps? Recordem al nostre professor de crítica teatral, com ens deia que «agradar o no agradar no són termes significatius, no és un judici, i jo vull que em feu un judici de qualitat». Per què no m’ha agradat, doncs? Quin és el meu judici? Què classifico com a «teatre de qualitat»? No m’ho semblen, penso, la ingènua tria del factor sorpresa per sobre de l’aglutinació dramatúrgica. La falta d’adhesió conscient a una tradició que fa anys que juga a fer paròdia, a «esbojarrar-se». L’irreflexiu desbaratament de recursos per a l’entreteniment; el fantàstic vestuari, la sala gran, l’escenografia. Segurament, m’hi falta autocrítica. Però com, com seria, doncs, intentar donar un final a Els Watson?
Està per veure.
Anna Ginestà
@annaaginesta (instagram)
@annaflabiol (twitter)
