Eli
Sala Versus Glòries, 10 de novembre de 2018
Un pare i un fill que conviuen en mútua hostilitat busquen la manera d’entendre’s a partir de la realitat virtual que els ofereix un nou dispositiu tecnològic: l’ELI. Quines càrregues pesen en aquesta relació pare-fill? Quin és l’origen de la incomprensió? Podem viure plenament una versió millorada de la realitat, encara que aquesta sigui virtual?
ELI, escrita per Roc Esquius i dirigida per Antonio Clavo, és una obra que planteja les dificultats de les relacions pare-fill i també el dilema del valor de la realitat virtual enfront de la realitat “real”. Els seguidors de Black Mirror hi veuran un plantejament semblant al del capítol Be right back, en el qual la protagonista es relaciona, a través d’una aplicació, amb un avatar que simula la personalitat del seu xicot difunt. Ètica i tecnologia, aquesta és la qüestió.
Tot i que les qüestions que planteja aquesta obra són originals i transcendents hi ha dos aspectes que, pel meu punt de vista, no acaben de rutllar: la claredat d’allò que tracten els personatges i la versemblança.
Un dels inconvenients de l’obra és que la realitat virtual amb què interactuen els actors, Pep Antón Muñoz i Jaume Casals, només la veuen ells i no és fins ben avançada l’obra que l’espectador pot fer-se’n una idea clara. Un exemple. Quan el pare veu el món virtual que ha creat el fill, exclama: “Quina perversió! Com has pogut crear una cosa així?” L’espectador, amb aquesta reacció, s’imagina el pitjor vídeo, el més repugnant i deshumanitzant que pugui haver-se trobat a internet. Però el fill havia creat, en el món virtual, un perfil de la seva mare i el seu germà, morts els dos, per poder-hi parlar. L’actitud del pare sembla, més que desproporcionada, incongruent.
Un altre aspecte de l’obra que no acaba de funcionar és un aspecte difícil d’explicar i de definir: la versemblança. Costa veure en quin món viuen aquests dos personatges: quin grau de desenvolupament tecnològic té la seva societat, on viuen, de què viuen, si tenen amics o família, aficions o vocació.
També, els personatges parlen d’estimar, de trobar a faltar algú, de la mort. Però ho fan amb un to emfàtic que en ocasions esdevé poc creïble. Per molt que el personatge repeteixi “t’estimo”, i que en algunes accions ho representin, aquest amor, el procés de canvi afectiu, no es veu recolzat per la trama. Aquest aspecte s’hauria pogut millorar, potser, afegint-hi quotidianitat, context i realisme.
ELI, l’aparell, ens ajuda a crear personatges a qui podem estimar, i que ens pot ajudar a relacionar-nos més afectivament amb els nostres familiars o amics. ELI, l’obra, planteja uns dilemes tecnològics i familiars que et persegueixen en sortir de la sala: pot la tecnologia ajudar-nos a estimar?
David Jou
@DavidDovlatov