La foscor que acompanya una memòria oblidada és la protagonista de Búho, l’última creació de Titzina. Com es poden recuperar uns records que no saps que existeixen? Entre un hospital i una cova decorada amb pintures rupestres es desenvolupa tota l’obra, una línia temporal cap al passat.

Pablo, antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics, ha patit un ictus que li ha provocat una amnèsia. Ara, ingressat en una clínica, amb l’ajuda d’un professional, intenta recordar qui és. Què tan enrere ha de retrocedir cap al passat, fins a quin punt de la història de la humanitat, ha de recordar per entendre qui és ell? Es tracta, en essència, del passat que ens uneix a tots, aquell que compartim; l’inici de Pablo és el de tots i viceversa, el punt d’inflexió de l’obra.

Titzina, mitjançant una posada en escena simple i sense “floritures”, aconsegueix que el públic connecti amb el text d’una manera personal, doncs narra el començament de totes les nostres vides: d’on venim, el minut zero. Paral·lelament, reflexionen sobre la rellevància que té aquest passat compartit en nosaltres, fins a quin punt ens condiciona un bagatge que sembla que no ens pertany (que no hem viscut personalment, en les nostres pròpies carns…).

Pablo ha treballat per trobar aquestes respostes, conèixer de primera mà les claus de la humanitat, la seva influència en nosaltres; actualment, no només no les recorda, sinó que no recorda qui és ell. Per tant, ha de fer un viatge intern al passat per comprendre la seva presència en aquest món. Àudios i imatges són una part clau del camí.

Els records ens aporten la tranquil·litat de saber, de no moure’ns amb els ulls tancats, de mirar-nos al mirall i posar cara al reflex; ens ajuden a interpretar la vida. La foscor que envaeix la ment del protagonista, la que un sent a l’oblidar, la de les coves, la que es tradueix com a inici, la del fi del dia, la de les parpelles tancades…. La foscor és l’origen de la vida, sense negror no hi ha llum. Relativitzar les experiències perquè no siguin una condemna. Una abraçada i un agraïment a la nostra l’herència.

Diego Lorca: “Quan fas una obra es veu simplement cap a on dirigeixes la mirada”