Reiseführer
Centre de les Arts Lliures, Fundació Joan Brossa
La necessitat de compartir a les xarxes socials la millor fotografia d’un viatge per aconseguir més likes. La dependència de consumir les millors experiències i satisfer al capitalisme. Les expectatives generades per pel·lícules, sèries o llibres sobre qualsevol lloc del món. La posterior decepció que ocorre, de tant en tant, en veure-les amb els teus propis ulls i que no siguin iguals a com les havies imaginat.
Reisenführer –que significa guia de viatge en alemany – és una obra de teatre de llums i foscos. De moments còmics i crítics. De ritme intrèpid i de moments de silenci i reflexió. Que contextualitza i descontextualitza de la mateixa forma que ho fa el trencaclosques que protagonitza la posada en escena i que es va construint a mesura que avança el diàleg. Que compta amb una il·luminació plana i un so característic que t’ajuda a saber quan encaixen les peces. Un guió que t’atrapa des del primer moment per la seva construcció original i per la seva veracitat. Un espectacle susceptible de presentar-se com una proposta arriscada i difícil d’entendre, per la manera en què s’en revessen els monòlegs, però que es resol hàbilment amb un muntatge original i una interpretació autèntica i propera dels tres actors principals (Sergi Torrecilla, Alberto Díaz i Ferran Dordal, director de l’espectacle).
Barcelona esdevé en l’exemple principal de com una ciutat es transforma a causa del turisme. Locals que no són locals, souvenirs dissenyats especialment per turistes, rutes preestablertes. La idea de com tot acaba convertint-se en una còpia d’una còpia. I això t’ajuda a empatitzar, hagis viatjat o no, ja que has vist com s’ha transformat la ciutat de Barcelona a disposició dels turistes, a qui es bombardeja d’informació i estímuls. Aquesta saturació condueix a un quelcom borrós i buit de sentit, que termina encaixant amb la interpretació pròpia que li dona cadascú, com ho fa el trencaclosques al final de l’espectacle, i gràcies a la col·laboració dels espectadors (perquè “no hi ha viatge sense relat”). Cal recalcar la satisfacció que provoca sentir que has format part d’alguna cosa, sigui d’ajudar a acabar un puzle o d’un nou país que t’ha enamorat.
En conclusió, una proposta escènica que et fa pensar, sense imposar-te una opinió. Una història que et fa riure per l’absurd d’algunes situacions i evidencia que la realitat de vegades supera la ficció. Un relat que et fa crear consciència, de com el turisme no deixa de ser una imatge incompleta d’una ciutat que completes tu mateix segons les teves impressions i inquietuds. Una obra de teatre que recomano veure a qui li agradi veure noves formes de fer teatre.
Tatiana González
@escenicaenbcn