Una habitació buidaEl Maldà, 21 de novembre de 2019

El temps és relatiu, ens diuen els experts, i això no ho puc debatre, el que sí que puc afirmar és que el temps s’escola entre els dits i no el podem recuperar. El passat és passat, el futur ja vindrà i un cop ho hagi fet ja no tornarà. Però… I si, de sobte et donessin l’oportunitat d’omplir una habitació buida amb qui vulguis? Un famós, un familiar ja mort, un personatge històric, algú amb qui vols debatre, a qui vols abraçar o maleir. Carta blanca. A qui us voldríeu trobar? Aquesta és la premissa d’Una habitació buida, el musical futurista que es pot veure al Teatre Maldà fins al 8 de desembre. És creació de casa, que sempre fa il·lusió, i a més a més creació jove *coets surten disparats*. Tan al davant com al darrere hi ha un equip brutal. Les cançons amb harmonia de pell de gallina (lògicament al darrere hi ha la Clara Peya) i a més a més fa un goig no haver de dependre d’un sistema de microfonia i, això, el Teatre Maldà, t’ho permet. Les petites dimensions de la sala també fan que s’opti per una escenografia minimalista i simple (Lola Belles). Com el vestuari (Aida Almacellas, Paula Arenas, Alex Navarro i Carlota Pérez Mouriño), que, tot i que ens permet interpretar el caire futurista, no s’excedeix amb parafernàlies innecessàries. Aquí l’important és la història, aquest futur distòpic que és presentat en forma de conte, amb una narradora (Carla Pueyo) que trenca la quarta paret constantment, i tres històries que s’entrellacen en aquest espai tan eteri.

I no donaré més detalls perquè sóc enemiga dels spoilers, només dir que si hi aneu (que hauríeu) us trobareu amb una obra musical potent, de narrativa futurista que recorda a Black Mirror, i que ens remouen per dins. Nosaltres vam sortir enamorades, perdudes, amb un noséquè dins nostre, i amb una miqueta menys de temps. Però volem més, volem més habitacions buides i més històries que ens facin pensar i volar.

Cèlia Ventura@soctastaolletes