El teatre burgés, o al aire libre, com en diu el director de El público, sempre ha estat refugi i patrimoni de l’Statu Quo. A les seves mans, el teatre deixa de ser l’eina revolucionària que és en essència, i es transforma en el reflex buit d’una societat sense conflictes. La vida tal com cal. Un teatre que accepta els canvis tan sols quan ja no queda més remei.
Fa gairebé 100 anys Lorca va idear per als seus coetanis un mirall que no els deixés gaire ben parats. El público és la reacció d’un autor que va haver de reprimir-se en vida per tal de ser acceptat pels seus espectadors. No en va fou catalogada com a irrepresentable. Tal com passa a l’obra, Lorca temia que fos el propi públic qui, en descobrir la veritat darrere la màscara, el volgués mort. (Ai, si en tenia, de raó.)
Marta Pazos, directora i escenògrafa gallega, fa una nova incursió en el terreny lorquià després del seu reeixit Viaje a la Luna, conjuntament amb el dramaturg uruguaià Gabriel Calderón i la Comedia Nacional de Montevideo, a través d’una mirada excepcionalment dotada de plasticitat.
Els cuadros que va escriure Lorca es transformen a les mans de Pazos en autèntics quadres: Pintures pop cromàticament contrastades entre gammes limitades de blaus, vermells i blancs. La poètica visual de Pazos entronca gradualment amb l’univers de Lorca i l’emborratxa perillosament d’imatges pictòriques que, francament, donen més resultat fotografiades que no pas en moviment. Si bé la peça funciona especialment bé en aquells moments que els disset intèrprets són a escena guiats per la ben cuidada coreografia ideada per Martín Inthamoussu, la retòrica plàstica de l’obra fa mèrits constants per quedar-se al centre de la nostra retina.
Les escenes escrites per Lorca contenen un lirisme excepcional, però això no vol dir que estiguin mancades de dramatisme. I, tot i així, sembla que en aquesta proposta hi preval el símbol per davant de l’acció, que queda deslluïda en rèpliques que, a vegades, perden la força necessària per aguantar el drama. La lectura que ens proposa la companyia de Montevideo és coherent i engrescadora, marcada per un punt d’humor que refresca un còctel més aviat obscur i críptic.
Si, ja ho sé que així és com la va escriure Lorca. Mulholland Drive a la granadina. Però la qüestió és que l’humor d’un emperador amb problemes de control corporal o el d’uns crucificats que arriben tard a la seva pròpia crucifixió marida molt bé amb la mescla, que acaba deixant molt bon gust a platea. Potser massa i tot.
Em pregunto si els abonats del Lliure s’han vist reflexats en el mirall que la directora els ha ofert: Un ramat de dones que, perdent tot rastre d’humanitat, s’han transformat en la pròpia frivolitat d’aquells que van al teatre per ser vistos i no pas per mirar; unes arrecades, uns llavis pintats o bé un pot de perfum Coco Chanel. O si, ans al contrari, els ha passat pel cap, per exemple, tota una bateria d’espectadors rivals que freqüenten tot sovint i ben empolainats altres teatres de la ciutat estereotípicament més banals.
El que és evident és que avui ningú ha volgut cremar el teatre, tal com augurava Lorca, i que el mirall no ha estat aplaudit una sola vegada sinó tres. És possible que l’underground sigui ara més canònic que mai? El teatre és ara el refugi del públic.