El nom volgut

La Badabadoc, 13  de desembre de 2024

Sovint no ens plantegem per què el món està construït tal com és. Per quins motius acabem seguint sempre els mateixos patrons? Què fa que hi hagi persones que s’adapten a les convencions amb molta facilitat i altres no? Fins a quin punt les regles, processos i rituals amb els que convivim tenen sentit? Per a qui en tenen i per a qui no? Com s’hi adapten i mimetitzen les persones que se surten de la norma?

Amb tot això, El nom volgut ens explica una història al voltant de les infanteses trans i neurodivergents, i sobre com els rituals i convencions poden xocar amb la dissidència. Quan l’Elio informa a la classe que el seu nom ara és aquest, hi ha una adaptació instantània per part dels seus companys de classe, però un dubte persistent per part dels adults del seu entorn. Voleu dir, que sap el que vol? Ostres, però si és autista, se li hauria de fer cas? O és una de les seves obsessions passatgeres? La sorpresa del seu pare es fa evident i, conforme passen els dies, s’intenta adaptar a la nova realitat del seu fill. L’obra, de format més aviat breu, esdevé una reflexió al voltant d’aquests temes i sobre les diferents veus que entren a discutir-hi. Totes les veus menys la de l’Elio. 

La peça compta amb la interpretació de Vanessa Segura i Àlvar Triay, que encarnen els personatges adults de la vida del nen. Família, professorat, metges… Totes les persones que, inevitablement, prenen decisions sobre ell, la seva vida i el seu cos. A partir de dues cadires, dos micròfons i una catifa infinita del color del sol que arriba fins al sostre, el joc escènic i d’interpretació acompanya d’una manera esplèndida els dubtes, preguntes i conflictes dels personatges. No necessiten res més. Perquè, realment, qui és el protagonista de l’obra? El pare de l’Elio? Encara que no ens hi aparegui, l’Elio? El seu nom? O el conjunt de la comunitat que hi ha al seu voltant i de qui espera l’acompanyament? La veu la té tothom menys ell. Això fa que deixi de ser el protagonista? O tot el contrari? Una mena de Godot a qui no veiem? Segura i Triay, conduïts per Rebeca Del Fresno, fan una molt bona feina per a diferenciar els personatges, cosa que situa ràpidament a les escenes i el to que agafaran.

En aquesta mateixa línia, la dramatúrgia de Pau Coya ens en planteja formats diferents, cosa que també ajuda aquests canvis. Els recursos, ressaltats per la proposta de direcció, donen dinamisme i frescor a la història. La comunicació fora de les convencions que tenen els diferents personatges també queda reflectida en el text i la posada en escena, cosa que facilita l’entrada en el petit univers de l’Elio. Aquest univers que és seu, però que no ens permet sentir la seva veu. Destacaria especialment les petites intervencions al voltant del scroll a les xarxes i el seu paper per a donar veu i informar (i desinformar) sobre temes com la infantesa trans o els trastorns de l’espectre autista. Com ens impacta i configura tot el que hi veiem? Hi ha uns possibles beneficis dintre dels estímuls i la immediatesa constant? Com es construeixen els referents? Des d’una òptica còmica, Coya ens obre una finestra a la plataforma, refugi i alhora trampa que poden esdevenir les xarxes per a la dissidència.

Amb totes aquestes qüestions que ens llença la proposta, s’obren una sèrie de dubtes: el que pot ser aparentment senzill per algunes persones, pot suposar un gran repte per a altres? I al revés? Tot és qüestió de mirada i perspectiva. I de veure a qui li donem la veu.

Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)