24 hores de la vida d’una dona
Teatre Ateneu de Cerdanyola, 25 de gener de 2019
En menys d’un dia la teva vida i els teus sentiments poden canviar: pots trobar allò que et marcarà per sempre, pots fer allò que no havies fet abans i pots amagar al teu cor el moment en què et vas sentir més viva que mai…
24 hores de la vida d’una dona és una obra musical d’Stefan Zweig dirigida per Ignacio García, repensada en petit format, i interpretada pels experimentats Silvia Marsó (Senyora C), Marc Parejo (jove) i Germán Torres (home).
Tot i que el començament de l’obra és una mica confús, una vegada entrem en el record d’aquesta dona que encarna la Silvia Marsó, la història secreta de l’aristòcrata Senyora C es definirà i ens cridarà a parar-li atenció per gaudir-la. L’espai escènic està molt aconseguit amb pocs elements, és a dir, senzillesa adaptable i efectiva. El bon disseny de llums crea escenes cinematogràfiques precioses i íntimes amb pocs focus.
El que més es gaudeix és la música en directe, original d’en Sergei Dreznin i dirigida pel Josep Ferré (al piano), i les veus dels mateixos actors i actriu (òbviament!). Tot i que no se’ns queda a la memòria cap melodia en concret, hi ha unes notes que ens acompanyen durant tota l’obra i ens donen la sensació d’unitat. Les lletres no són impressionants però tampoc cauen en la repetició i ens ajuden a entendre els complexos sentiments dels personatges, a més de fer avançar la narració.
Ara bé, hi ha cançons on dóna la sensació que es tallen llurs clímaxs, especialment en els personatges masculins, i per tant, també queden escurçats moments que haurien de ser més crítics i àlgids. No podem dir el mateix dels moments de la Silvia Marsó, on la seva veu excel·lent ens impacta i és innegablement aquella en qui ens fixem.
Malgrat tots els bons elements i les espectaculars veus dels actors i l’actriu, la història no acaba d’arribar completament al cor de l’espectador i es fa una mica llarga. Es queda en una anècdota que no acaba de donar un missatge clar o tenir l’efecte moralitzador o crític que sembla pretendre.
Eva Campos
@plataristic
