InfanticidaSala Atrium, 26 de gener de 2020
El que es viu a la petita Sala Atrium durant 60 minuts exactes és colpidor. Nela, una noia rural que viu a un molí, sent el rebuig de la societat després d’haver-se quedat embarassada d’un home amb qui es veia d’amagat. El seu món interior és troba tant oprimit que s’expressa amb una explosió de violència barrejada amb temor.
En un format únic, Neus Pàmies protagonitza en solitari una adaptació de La Infanticida de Caterina Albert (Víctor Català). És un text on es tracta la realitat de cara: per aquest motiu, quan va guanyar el Premi dels Jocs Florals d’Olot el 1898, se li va demanar que “suavitzés el to” si volia que fos llegit durant l’entrega de premis.
Sense voluntat de “modernitzar” la història en el seu context temporal, Marc Angelet ha optat per explicar-la a través d’un format molt singular. La cançó és el fil conductor de l’obra, melodies que freguen, sovint, el llindar entre el cant i la parla, i a les quals s’hi suma una base electrònica molt encertada. Els elements de so conviuen harmoniosament amb objectes clau com la gravadora.
La història s’articula de forma cronològica i entenedora a partir de l’adaptació feta per Marc Rosich. La protagonista, tancada a la cel·la d’una manicomi, relata tots els moments d’opressió viscuts. La falç, element clau en l’obra, simbolitza la omnipresència del pare i, darrere seu, la pressió social.
Cal destacar la cançó “Blanc” que obre i tanca l’obra, així com també la resta de composicions de Clara Peya. La peça on parla de les mirades i comentaris dels homes a l’era és extremadament inquietant. També és molt encertat el fet de fer servir efectes sonors per donar veu a altres personatges.
Tal com explica Neus Pàmies al costat de Gerard Marsal, responsable de la part electrònica en directe de l’obra, la sintonia entre totes les persones implicades en l’obra, ha deixat un resultat al nivell. Laura Clos (Closca), dissenyadora de l’espai, acaba d’arrodonir la proposta.
Infanticida és una obra cruel, però es presenta d’una manera que val molt la pena: gaudeixes de descobrir una escriptora oblidada com Caterina Albert, sents gairebé sobre teu l’alè de Nela, interpretada per Neus Pàmies, i gaudeixes d’un concert de Clara Peya en un indret íntim. No us la perdeu.
Laura Ulldemolins@lulldemolins
