Un cop l’any
Teatre Poliorama, 13 de novembre de 2017

El Teatre Poliorama torna a apostar per una fórmula comercial d’èxit i taquilla assegurada: una comèdia popular, que avarca el màxim ventall de públic possible. El 13 de novembre es va estrenar “Un cop l’any” l’adaptació de “Same Time, Next Year” que Bernard Slade va portar als escenaris de Broadway l’any 1975.

L’adaptació, feta per Héctor Claramunt i dirigida per Àngel Llàcer, ens situa l’obra a Espanya i fa un canvi d’època apropant-se al present, ja que l’original transcorre entre el 1950 i el 1975. Així doncs, la història ens transporta a un passat, però no tan llunyà, en concret de l’any 1975 al 2000, i ho fa de manera excel·lent a través de l’engranatge visual de Francesc Isern. A través de vídeo, música i imatges, ens envia volant cap al passat per a posteriorment fer-nos avançar en el temps mostrant-nos de manera gairebé epilèptica els fets històrics i culturals que van marcar cada un dels anys. Fins i tot pels que només hem viscut part de l’última dècada representada a l’obra, se’ns encongia el cor i se’ns apoderava de nosaltres la nostàlgia al sentir les cançons preferides dels nostres pares o reconèixer les pel·lícules de ciència ficció que van marcar els 80.

L’obra en sí és una aposta interessant, convida a reflexionar sobre les relacions de parella, l’adulteri i la complexitat de l’amor. Potser hagués sigut interessant avançar encara més la història, i arriscar-se amb el present. La mateixa història entre el 2000 i el 2025, i plantejar les relacions des d’un punt més contemporani, hagués pogut donar molt de joc. D’altra banda, els moments còmics – que són constants – són molt reciclats i es basen sovint en humor fàcil que no té una intenció més enllà de fer riure.

Per últim, tot i una molt correcta actuació de Mar Ulldemolins i David Verdaguer, costa una mica de creure que la passió pugui mantenir-se al llarg dels 25 anys, encara que es justifiqui amb el fet que només es veuen un cop l’any.

Així doncs, es tracta d’una obra entretinguda, amb riure assegurat i l’elecció perfecta per rememorar el passat i sentir-se nostàlgic. Malgrat tot, crec que es podria haver aprofitat més el context històric en el que se situa l’obra, per així donar-li un toc més àcid i un humor més crític.

Anna Molinet
@Annafase_