Lua va estar criada, de petita, com una xiqueta neurotípica. La família, ben prompte, se’n va adonar que alguna cosa passava. Després de perseguir un diagnòstic, van confirmar-los que Lua era una persona amb TEA. Ara, Lua, a punt d’acabar primària, s’ha reivindicat com a noi i demana que li diguen pel seu nom volgut, Elio. El pare de l’Elio es va quedar vidu i ha hagut de cuidar el seu fill i passar per aquest procés sol.

La història ens arriba, malgrat els canvis continus de personatges, de temps i de lloc, de forma ordenada; com si es tractés d’un conte, Pau Coya ens apropa un escenari difícil i, sense negar-lo, al mateix temps, ens aplana el camí. Fa ús d’una honestedat que està a l’altura del seu protagonista, d’Elio, qui s’atreveix a expressar obertament a la classe com vol ser anomenat a partir d’ara. El nom volgut és, a més, un nom encertat, ja que l’obra, reveladora i optimista, sorprèn, precisament, per la seua llum; Elio, que vol dir sol, ens adverteix: «La vida és molt més fàcil quan deixes d’arrossegar-te com una eruga i comences a volar com una papallona».

L’obra, però, no és pas naïf i no s’oblida de la part fosca, es fa ressò dels impediments que la societat posa a les persones trans i a les persones amb TEA, per exemple des d’escenaris tan quotidians com el de l’escola. Ara bé, sortosament i encertadament, hi apareix una tribu de joves i adults al rescat de la situació, per recordar-nos el poder de la col·lectivitat i del treball en xarxa.

Per tot això, la proposta de Coya resulta didàctica, però, insisteixo, ho fa sense caure en fórmules fàcils i reduccionistes. Els intèrprets, Vanessa Segura i Àlvar Triay, fan un treball fantàstic, que contribueix a tenyir l’obra de tots els colors que es mereix: el sarcasme, l’humor, el drama i la tendresa conviuen en les xarxes socials, en els grups de whatsapp de les famílies, a teràpia, en les converses amb els fills, en les anècdotes compartides…

La posada en escena té com a protagonista un camí daurat que passa pel mig de l’escenari de la Badabadoc, per dir-nos que la divergència també és un lloc comú a travessar i a abraçar. El nom volgut ens convida a recórrer-lo, de la mà d’aquella puresa de la canalla que es queda emmirallada amb una papallona o que es fa passar per una professora en nom de la justícia, aquella que reclama respectar i atendre la felicitat de tothom i que ens omple d’esperança.