Música recomanada per escoltar durant la crítica: alguna peça de: Masabumi Kikuchi (jazz japonès).

Se senten els aplaudiments. A escena una companyia saludant, la Cia Trastornarts. Acabem d’endinsar-nos a Pantomima. I jo començaré pel final explicant la sensació que m’ha deixat a l’acabar: és una peça que et deixa el bon sabor de boca d’anar al teatre el dia de Nadal amb la família. M’explico: sorgeix la necessitat de gaudir-la en companyia i amb la gent estimada per sortir del teatre i comentar-la, rememorar els moments més còmics, el teu personatge preferit i respondre a la següent pregunta: “Què faries amb 50 milions d’euros?”, creant així un diàleg d’allò més original i somiador.

Compten amb un text amb molt de ritme i girs argumentals, filat amb astúcia i talent pel David Magaña, dramaturg i codirector junt amb la Miri Roca. S’hi troben moltes referències a la cultura pop que fan que t’endinsis de ple en la història que els intèrprets, compromesos i treballant a fons, et mostren. Si hagués de dir quina és la germana cinematogràfica de Pantomima, la relacionaria amb Knives Out o Punyals per l’esquena per la particularitat de cada personatge, totes les capes i mentides que es van descobrint i per les armes (d’aquest detall no desvelaré res més per a no abocar als espectadors i espectadores a l’espòiler).

Com a públic reps certs dards filosòfics sobre el curs de la vida, les teves pròpies decisions, el ser fidel a una mateixa i la perillositat dels diners/poder. I és que apareix una frase que en aquesta obra cobra en plenitud el seu sentit: “els diners treuen a la llum qui som en realitat”.