El color de la llum
La Planeta, 12 d’octubre del 2017
“Hòstia…” és tot el que em venia al cap durant i després de viure d’El color de la llum. Un ‘hòstia’ reflexiu, sorprès, emprenyat i finalment impotent. Una actriu i dos actors encarnen i reprodueixen textualment el testimoni de cinc fotoperiodistes reals (Joan Guerrero, Sandra Balsells, Emilio Morenatti, Samuel Aranda i Marta Ramoneda) i fan replantejar aspectes que avui es tenen per assumits.
En un escenari senzill, amb una tela blanca de fons, hi ha una taula amb un mapa, tres càmeres i un ordinador portàtil que serveix per projectar algunes fotografies que fsón testimoni de les històries i vivències que s’expliquen. Els personatges es mouen per l’escenari i es dirigeixen directament al públic. De tant en tant, s’asseuen entre els espectador, i això genera una involucració encara més forta i personal de cadascun dels components del públic en els relats.
El director, de la mà dels cinc fotògrafs, exposa una realitat molt crua: la manipulació constant de la informació que rebem, els interessos polítics que hi ha darrera de cada publicació, la hipocresia, la intenció moltes vegades fracassada de mostrar una realitat molt complexa a través d’una sola imatge, els límits ètics i morals de la professió… Una crítica duríssima i implacable amb noms propis d’empreses i organitzacions, inqüestionable: parlen en primera persona. Podríem definir a Ferran Joanmiquel com el follonero de Girona en versió teatral: Sempre buscant posant el dit a la llaga, fer remoure alguna cosa dins teu amb contundent força de la veritat per no deixar ningú indiferent.
Una sotragada, un cop fort a les emocions que floreixen en forma de ràbia, tristesa i impotència, mentre des del seient d’un teatre, s’escolten històries que semblarien inversemblants si no fos perquè existeixen testimonis – en forma d’imatge congelada – dels moments i aventures viscudes. I després de tot, després d’enfurismar-nos i maleir els manipuladors, arribarem a casa retuitejarem una imatge del cos inert d’un nen a les costes sirianes amb el mòbil a una mà i amb el comandament de la televisió a l’altre mentre ens deixem caure sobre un sofà ben tovet.
dEstacaBle
Fotos: Un detall bonic. Els actors fan fotografies aleatòries al llarg de l’obra.
El públic: Interacció. No són només persones que escolten, sinó que a vegades fins i tot se’ls fa participar activament.
Profunditat: Tocada i enfonsada. Des de l’inici s’entén que l’obra és una crítica a la realitat del moment i aquesta crítica t’arriba i et remou sentiments molt forts.
Berta Rimbau
@BertaRimbau