Fa tot just un any la Irene va morir en un accident automobilístic i avui l’Àlex, la seva parella, ens convida a celebrar la seva vida tot recordant-la plegats. Arribaràs i serà de nit, el nou projecte (Ingenu) de la més nostrada companyia slow, es desglossa en dues meitats que es diferencien estilísticament i formal, generant una certa perplexitat en el pas de l’una a l’altra.

La primera part, si bé molt més curta i gens musical (malgrat que la peça s’anunciï com a tal), és necessària per tal d’entendre allò que vindrà a continuació. L’Àlex ens insta a participar d’una exhumació simbòlica: ens ofereix uns auriculars, a través dels quals sentirem fragments auditius de la seva relació amb la Irene, i ens fa partícips de tot un seguit d’intimitats i fets privats de la seva vida en parella. Aquest moment, tot i que alguns el puguin considerar una espècie de pròleg necessari per al desplegament escènic posterior, és un dels més commovedors que he tingut el plaer de presenciar darrerament. Marc Artigau ens brinda un text profundament sincer i colpidor, que l’actor Toni Guillemat aconsegueix fer totalment seu, esprement-ne fins a l’última gota de veritat.

La segona part ho canvia tot. El que ha començat com una dissecció del dol es transforma en un assaig musical sobre la complexa relació entre els humans i les màquines. L’Àlex recorre a la intel·ligència artificial per tal d’afrontar la pèrdua de la Irene i, a partir dels arxius que d’ella en resten al núvol, en genera tres versions (passat, present i futur) que l’acompanyaran durant el seu procés. –Potser alguns penseu que tot això és un pèl massa distòpic. En aquest cas us faria notar que a dia d’avui ja hi ha persones que fan servir Chat GPT com a psicòleg i que, en casos molt extrems, fins i tot hi mantenen relacions sentimentals. Her és molt més a prop del que ens hauríem pogut imaginar al 2013.

Neus Pàmies, Paula Jornet i Isabel Soriano són les encarregades de cedir veu i cos a una entitat mancada d’humanitat que es deleix per acomplir els desitjos del seu creador. Així doncs, tot i la seva aparent perfecció inicial, la gracilitat en els moviments i l’harmonia en les veus cantades, la nova producció dels ingenus ofereix una mirada crítica a la nova joguina dels aficionats a la tecnologia, tot posant de manifest les seves limitacions. Al cap i a la fi, si l’heu provat, ja sabeu que l’erra més vegades que les que l’endevina.

Arribaràs i serà de nit és un espectacle musical una mica diferent d’aquells que proliferen pel Paral·lel. La banda sonora, per exemple, no es constitueix a base de hits pensats per ser reproduïts a casa, descontextualitzant-los de l’espectacle que els ha vist néixer, sinó que es desplega com un fil musical constant i inexhaurible, interpretat amb molt d’ofici per tres dones que, tal com ja hem pogut corroborar en altres ocasions, posseeixen una potència vocal realment impressionant i deliciosa.

Malgrat el virtuosisme i la preciositat que tot ho embolcalla —veu, gest, unes llums impecablement dissenyades per David Bofarull i Lluís Serra i un espai mínim però precís que signen Marc Chornet, que també dirigeix, i Laura Sanz— hi ha alguna cosa que m’impel·leix a treure’m els auriculars i tornar a formar part d’un món menys perfecte, però més humà, on la interacció amb els meus companys espectadors sigui possible. El so és tant potent que arriba a col·lapsar les oïdes i sorgeix una certa necessitat de retrobar-se amb la imperfecció que la intel·ligència artificial, que sempre pretén extreure el millor de cada situació, no és capaç de proporcionar.

La Irene que veiem en escena —totes tres— no es correspon amb la seva imatge real. Sempre s’ha dit que la memòria pot fallar, esbiaixar els records segons com bufi el vent. Però la memòria, és efímera i personal. Un món per refugiar-s’hi mentre a fora trona. Després, inevitablement, tot s’evapora i hom torna al món de veritat. Però el núvol persisteix. No s’esborra mai. I en ell una veu sense cos, una imatge sense temps. El dia que vas morir, vas morir?