Teatre Eòlia, 14 de setembre de 2025

La rentrée escolar (i laboral) no pot evitar anar acompanyada de la teatral: la tornada a la rutina equival, per extensió, a la tornada a platees i escenaris. I és que la cartellera teatral barcelonina comença variada: peces de petit i gran format, obres clàssiques i de nova creació, reposicions i noves produccions, etc. En definitiva, teatre per a tots els gustos. Pels qui tinguin ganes d’una proposta punxant, el Ragazzo torna a trepitjar l’escenari del Teatre Eòlia.

El senzill pis del nostre Ragazzo, a qui trobem dormint al llit, és  l’espai que ens dona la benvinguda a la sala: poc més que un llit, una taula, uns prestatges i el desordre de qui té altres coses al cap. Eliminant la quarta paret des d’un primer moment, anem coneixent a poc a poc al personatge, així com la situació en la qual es troba la seva ciutat: Gènova l’any 2001. A partir d’aquí, l’actor Pau Bondiez ens condueix pels carrers de la seva ciutat i, en paraules seves, ens fa les seves chapas sobre el seu present i el nostre futur. Perquè, què hi pot fer un jove com ell, davant de la violència?  

El text de Lali Álvarez ens planteja una situació molt concreta, però que perfectament podem extrapolar per a fer-nos preguntes sobre el nostre entorn i com hi reaccionem. Álvarez explora temes com el pacifisme, la possibilitat de revolucionar-se o el sentit de comunitat. I, inevitablement, ens obre la porta a reflexionar sobre com s’enfocava i s’enfoca l’acció social davant de la injustícia. No es fa difícil sortir del teatre amb el cap ple de preguntes: com reaccionem a la violència? S’hi pot plantar cara sense fer-ne ús? La pau és un camí? O és un objectiu, un lloc on arribar? Té sentit (i lloc) l’individualisme en la lluita col·lectiva? Quin ús es fa o s’hauria de fer de l’espai públic? Qui el pot reclamar?

En definitiva, el que etiquetaríem com a “teatre polític” en tota regla. Encara que, no és tot el teatre polític? O almenys es pot llegir com a tal? A Ragazzo, esdevenim espectadors, com en tantes altres situacions de la vida real, d’una cosa que ens hauria de remoure. Què hi podem fer al respecte? Són suficients, les flors i les pintades a les parets? Dins del lloc segur que es genera en una sala teatral, és senzill qüestionar-s’ho, però… i a la vida real? Com hi reaccionaries, tu?

La proposta, amb direcció de la mateixa Álvarez, és senzilla però efectiva. En destaca una il·luminació de Núria Solina que ens acompanya pels diferents espais de la ciutat i ens endinsa en les emocions del personatge d’una forma clara i atractiva. La interpretació de Bondiez atrau des d’un inici, construint perfectament un personatge que no busca esdevenir un símbol ni un màrtir sinó simplement un noi que creu en un món millor, i defensant un text al qual costa entrar però, finalment, també sortir-ne.

Ragazzo és un crit. Un crit que diu prou? Un crit que ens anima a seguir? Un crit a despertar? Potser una mica de tot. O una mica de res. Per què, té sentit creure en la possibilitat de construir un món diferent?

Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)