Posespaña
Teatre Eòlia, 19 d’octubre de 2021
L’obra que ens ha presentat La Casa d’Asterión al petit teatre d’Eòlia és certament un bon inici. Se’ns planteja com un exercici irònic que busca trobar la fina línia entre grotesc i tabú, entre esquizofeixista i antifeixista. I, honestament, és una línia ben difícil de transitar.
No voldria descriure l’espectacle ni trepitjar les mateixes qüestions que el company Héctor Naranjo-Gámez ja ha assenyalat acuradament en la seva crítica. Però sí que és necessari indagar una mica més a fons en les qüestions que proposa una obra tan densa, especialment quan és una creació deliberadament espessa i que s’acull al recurs de la ironia per poder jugar sense cap noció de límit ni responsabilitat.
Primerament, chapeau per les línies conceptuals que aconsegueixen lligar: des d’Orwell fins a la Liddell passant per Goya i algun altre nom més rebuscat del món teatral i cultural. Els d’Asterión suggereixen una poètica teatral que ja moltes companyies amb més solera i obres a l’esquena voldrien. És cert que lligar Orwell amb la idea de postveritat és un exercici executat prèviament (penso en The Mountain dels Agrupación Señor Serrano, per exemple) i que segueixen l’estel artístic i creatiu de la Liddell tan de prop que a vegades fa la sensació d’homenatge. Tampoc ho negativitzaria gaire: val més tenir els referents clars i això no és pas cap crim. A més a més, el mèrit d’aquesta obra no és l’originalitat en si sinó la valentia i extravagància que mantenen fins al bell final.
El recurs que vertebra tota l’obra és la ironia i proposen delimitar què és pensable i què no avui dia en els discursos polítics i artístics en un exercici de mal gust. En aquest sentit, són filles de la Liddell. I com ho lliguen amb una estètica i uns textos que recorden a la figuerenca, m’agradaria pensar que obren la pregunta sobre què és mal gust i què feixisme per ficar-hi a l’Angèlica dins, en un homenatge que és tan crítica com adoració. En alguns moments el to irònic es perd en pro d’explicitar què es busca transmetre i pot restar al to general –per exemple, el soliloqui més metatextual de l’Alexandre Fons, que per altra banda és bastant habitual en aquest tipus d’obres.
En general, aquesta obra gaudeix d’un llenguatge escènic ric i arriscat. Les actuacions i l’escenografia són explotades molt correctament i encara que al principi costi d’arrencar, els elements acaben interactuant de manera simbiòtica al final de l’obra. També aplaudeixo la seva representació d’agressions sexuals i de la violència imperant, que està ben traçada i no cau en tòpics ni sensacionalisme barat. Però, ai las, aquí entra un dels problemes més greus de l’obra: la gratuïtat del nu femení. A Posespaña hi ha nuesa, un munt. I sí, s’intenta jugar irònicament amb la sensualitat i la sexualitat a cop de llenceria i humor grotesc. El problema és que fa molt la sensació que aquest masclisme i olor de Brunel se’ls hi ha anat de les mans i la ironia ja no és present en l’enèsima vegada que alguna de les Júlies –Júlia Barragán o Júlia Morella– es bufeteja el cul tot mirant als ulls del públic. Sembla estrany que es respectin els rols de gènere en un espai suposadament grotesc.
L’altre problema –que al mateix temps és un dels seus punts forts– és la ironia tothora present. Com ja he dit abans, transiten bastant bé la línia entre tabú i crítica – de moment. Aquesta és la qüestió. Animo al fet que Posespaña tingui bolos i que se’n parli i discuteixi, perquè honestament s’ho val. La pregunta és: què passarà després? Quan s’acabarà el joc de jugar a ser els dolents?
Marta Duran
@mduranar
