L’amic retrobatTeatre de l’Aurora, 7 de novembre de 2019

Una carta. Hans, més d’un quart de segle després de l’horror alemany, rep una carta del seu institut demanant-li una ajuda econòmica per construir un monument de record dels seus companys morts o desapareguts arran del nazisme. Ell ha volgut oblidar aquest passat. Però quan se’l troba de cara, no ho pot evitar, i s’hi enfronta. Recorda la bombolla d’amistat, de felicitat, d’amor que va ser la seva relació amb Konradin però que el nazisme alemany va fer esclatar de cop. Una mirada al passat a mode de retrovisor per recordar, des de la quotidianitat, un dels passatges més foscos de la història mundial recent.

Joan Arqué dirigeix Jordi Martínez, amb qui sovint comparteix escenari en les produccions de Rhum & cia. i també a El somriure al peu de l’escala. Arqué recupera el to profund que tenia el mateix Martínez a El somriure… Un to seriós, introspectiu i sincer. Un relat en primera persona, conjugat en passat. El Hans del passat. El Hans del present és Quim Àvila, més jove, més feliç, amb més ganes de viure. Es relacionen a través del moviment, gairebé invisible, però preciós. Joan Amargós és Konradin, el jove que encarna la part més fosca de la història. El seu pas per la Kompanyia Lliure els ha consolidat inqüestionablement com a actors.

La producció és fidel a la novel·la de Fred Uhlman, que adapta Josep Maria Miró. Tots els elements escènics acompanyen la paraula. El moviment de Carla Tovias, la il·luminació de Rafel Roca i Xavi Amat, l’escenografia de Xesca Salvà. Res és immens perquè no ho ha de ser. Però tot està cuidat al detall per mantenir la seriositat necessària. El pèl d’ós polar recobreix l’escena. Plena de la duresa i la tendresa de la història, com un ós.

En el seu pas pel Teatre de l’Aurora (on vaig poder veure’n la prèvia) abans d’arribar el TNC ens recorden l’auge de l’extrema dreta: una mirada al passat que és més actual del què sembla.

Martí Rossell Pelfort@martirospel