La malaltia
Teatre Lliure, 10 de març de 2021
Què espera el món, dels joves? I els joves, què esperen del món? Per què hi ha tant suïcidi juvenil? Els joves d’ara som els mateixos que els de fa 100 anys? Són algunes preguntes que ressonen en aquest nou experiment teatral del director del Teatre Lliure: Juan Carlos Martel. Prenent de partida El mal de la joventut de Ferdinand Bruckner ens endinsa en un univers sobreestimulant de dolor i somni.
Comencem pel començament. El mal de la joventut és un text de l’any 1929 escrit per Ferdinand Bruckner. A Catalunya només se n’han fet dos muntatges, ambdós dirigits per Jordi Mesalles (a qui també es dedica una càpsula sobre el tabú de la seva mort). L’obra relata (amb una intensitat desbordant) com sis estudiants de medicina veuen que els seus somnis mai es compliran i no poden imaginar una alternativa a la salvatge societat que els espera. Sis personatges plens de contradiccions i desitjos. Sis joves no gaire diferents dels joves d’ara.
La malaltia no és l’espectacle que ens han venut. Cal parar atenció en això. L’espectacle, potent i ben fet, no és en cap cas un docudrama escènic ni un retrat dels joves actuals ni una obra per joves. El que jo entenc per docudrama és el que fa Llàtzer Garcia a La font de la pólvora: apropar-se a una realitat a peu de carrer i amb una gravadora. Si hagués fet aquesta tasca de documentació terrenal (no filosòfica), l’obra podria ser el retrat de la joventut que promet i segurament seria més l’obra juvenil que diu ser. La intensitat amb què els protagonistes del text de Bruckner viuen les coses és un punt de partida per a retratar el sentiment de desencís, però no hi ha un aprofundiment des d’una visió més actual. La dramatúrgia hauria de ser la palanca per a fer aixecar (molt més) aquest muntatge. Sap greu, doncs, que aquesta quedi relegada a Ingrid Guardiola, una pensadora que ni és jove ni ha treballat en teatre i el mateix Martel, que tampoc és jove i no s’ha dedicat a la dramatúrgia tant com m’hagués agradat. Potser agafar un equip de joves acabats de graduar-se de Direcció i Dramatúrgia hauria estat una bona decisió. Aquesta reflexió la faig mirant-me l’espectacle en perspectiva, perquè malgrat no ser allò que ens havien promès, encerta en moltes de les reflexions i els temes que aborda.
La Désirée que protagonitza l’obra original és, ara, l’any 2021, una noia que grava càpsules de vídeo. Un pretext que va de meravella per a fragmentar el muntatge en “tallem!” i incorporar-li l’element audiovisual. El relat original deixa pas a petites escenes d’actualitat, pràcticament només informatives, potser per donar una mica d’aire a la història, potser per justificar la posada en escena.
La sobreestimulació d’imatges digitals que tenim (sobretot els joves) és aprofitada com un recurs escènic per a desconcertar i embellir l’acció. Se’n fa un ús volgudament excessiu, ple de detalls, excel·lent. Petites càpsules, fragments de pel·lícules i molta presència del vídeo en directe. Els intèrprets són també realitzadors precisos i no necessiten regidors d’escena ni auxiliars de càmera.
L’espectacle agafa un nivell altíssim perquè cuida al mil·límetre tots els elements: l’espai escènic, net; la il·luminació, sensacional; el moviment; precís; la música en directe; inspiradora; les interpretacions, magnífiques. El càsting (obert, per fi) que va fer el Lliure ha fet descobertes, ha donat oportunitats i ha consolidat noms. Un repartiment coral on destaquen, sobretot, la presència escènica de Guillem Balart (Assedegats, La guerra no té rostre de dona) i la vulnerabilitat de Mariantònia Salas (Bomber(s)).
L’immens escenari de la Fabià Puigserver és el lloc triat per a convidar els espectadors a un ritual enèrgic i dolorós sobre la intensitat amb què els joves viuen (de fet, vivim) tot el que ens passa. La profunda decepció i el desencantament que ens provoca veure com el sistema capitalista fa aigües desborda d’energia l’escena i l’omple de ràbia. Del desconcert emocional se’n fa desconcert físic i de la brutalitat del text, brutalitat escènica.
