Blasted (Rebentats)
TNC, 1 de febrer de 2018

Disculpeu-me si em costa començar a aplaudir quan l’obra ja s’ha acabat. Disculpeu-me si al sortir em costen les paraules. Disculpeu-me si de sobte em quedo quieta, amb el front arrugat, donant-hi voltes i més voltes. Disculpeu-me, però tinc excusa: he anat a veure Blasted.

Un cartell a l’entrada t’avisa que el que estàs a punt de veure “pot ferir la sensibilitat d’alguns espectadors”. No és suficient. Entres i seus. Seient còmode que contradiu el fet que hagis d’aguantar els següents 105 minuts d’incomoditat, però en aquell moment encara no ho saps. L’escenari separat del públic per quatre cortines de plàstic que no ens protegiran del que estem a punt de veure. En aquesta obra no veurem res convencional, no veurem prínceps blaus ni finals feliços. En aquesta obra veurem la cara més dura de la vida. Els actors (Pere Arquillué, Marta Ossó i Blai Juanet) disseccionen la humanitat i exhibeixen les entranyes a l’espectador que, amb cara de fàstic, s’aferra al seient mentre el silenci s’estén per platea i ni tan sols els mòbils s’atreveixen a vibrar.

Blasted de Sarah Kane és una obra que no deixa a ningú indiferent, és una obra que ens trenca tots els esquemes i que ens ho regira tot. L’objectiu ja no és entretenir el públic sinó fer-lo entrar en estat de shock i ho aconsegueix. Si a través d’això brotarà algun canvi en l’espectador, això ja està a mans d’aquest.

Cèlia Ventura
@soctastaolletes