Amb La Treva ens trobem un ser to misantròpic i una ironia extrema i àcida que ens farà riure en els moments fins i tot més tensos de l’obra.

L’obra ens parla entre altres coses del judici sobre les maneres de viure dels altres. Ens trobarem 4 personatges tant units com diferents. Les seves relacions ens farien valorar inclús les trucades de la nostra tia més pesada.

La Treva comença en poc, però anirà a més i ens aproparà a la passió dels personatges i ens convertirà en interessats fotògrafs de guerra. Ens aixecarem a aplaudir?  La peça no deixa d’observar amb crítica el teatre i plantejar-nos que podríem fer quan acabéssim l’obra amb tots els mals del món… Aplaudir i dir bravo! Senzillament increïble com l’autor es permet criticar inclús la seva pròpia opció de vida.

Realment riem per no plorar i es què a través d’aquesta tragicomèdia riurem. Riurem amb la guerra (a una altre escala) que tenen els personatges entre ells i amb si mateixos encapçalats per Segura i Selvas. Els quals es mouen en el conflicte d’una manera extraordinària.

L’escenografia justa però excel·lent la il·luminació com ajuda a remarcar les situacions de soledat d’una reportera que es troba massa lluny del que dona sentit a la seva vida. Sens dubte una obra excel·lent, crítica, àcida i divertida. Recomana? Recomana la Treva!

Roger Puig