Woyzeck (Parking Shakespeare)
CC Farinera del Clot, 28 de gener de 2019

Enguany, la companyia de teatre Parking Shakespeare, que interpreta comèdies del bard a l’aire lliure cada estiu i prepara textos dramàtics d’altres autors en espais tancats durant l’hivern, celebra el seu 10è aniversari. El fet de portar tants anys oferint teatre, amb entrada gratuïta (taquilla inversa en acabar la funció), sempre amb un gran èxit de públic i de crítica, ha fet que, tot i que ja han representat totes les comèdies del de Stratford-upon-Avon (o sigui, Shakespeare, que se m’acaben els sinònims!), els Parking no donin per acabat el projecte i prometin oferir molts més muntatges per a totes les butxaques.

Al Parking d’Hivern d’enguany, mentre preparen una col·laboració amb el Grec Festival de Barcelona per a l’estiu, recuperen una de les obres hivernals de més èxit que han fet mai: Woyzeck, de Georg Büchner, estrenada el 2013, una obra sobre la bogeria i la duresa de la pressió social, que Marc Rosich dirigeix i versiona de la millor manera per fer-la arribar al públic.

La tasca no és fàcil, ja que l’obra de Büchner està inacabada, a causa de la mort prematura de l’autor, i és francament difícil d’entendre i de pair. Ara bé, Rosich assoleix el repte amb nota, ja que, fent una dramatúrgia que pren fragments d’altres textos de l’autor (i fins i tot d’informes mèdics del seu pare, forense), aconsegueix crear una tragicomèdia magnètica que és fidel a l’autor i, alhora, perfectament assumible i actual.

La direcció d’actors, meravellosa, treu el millor de cadascun del intèrprets de la companyia; potser és dels cops en què més brillen tots i cadascun d’ells. Convé destacar Carles Gilabert, que elabora, per al protagonista, Franz Woyzeck, un quadre clínic de bogeria divertit i esgarrifós alhora; Ester Cort, la seva dona, Marie, que salta de la crueltat a la llàstima absolutes; Santi Monreal, el doctor, un dels personatges més terribles, absolutament hilarant, que tracta Woyzeck com un objecte d’estudi, i Ariadna Matas, Käthe, que fa un monòleg al damunt d’una nevera (amb el contrapunt de Monreal) que no podreu oblidar.

Al llarg de tota l’obra, Pep Garcia-Pascual, que interpreta el fill de Woyzeck i Marie (que té tres anys en l’original), s’articula com a eix vertebrador de la història, amb una mirada innocent que el converteix, des del primer moment, en una mena d’aliat del públic enmig de tanta bogeria i crueltat.

Com quasi sempre passa en els muntatges de la companyia, cal destacar l’important paper de la música, en aquest cas d’Òscar Castellà, un element més que se suma a totes les peces d’aquest engranatge que funciona a la perfecció.

Per molts més anys, Parking Shakespeare!

Nil Martín
@Nil_ml