Un teatre a les fosques. Una dona dorm, però no podem dir que plàcidament. A fora plou. El so de la pluja esmorteeix les passes de qui acaba d’arribar. Una altra dona, que furtivament porta un ganivet. Quan s’adona que hi ha algú allà dormint, li salta a sobre, navalla en mà, i li pregunta, apuntant-li el coll amb l’arma: «ets dels bons o dels dolents?».
Així comença Fins que acabi de ploure. I així ens assabentem que les nostres protagonistes estan vivint una guerra. Ni s’especifica ni en fa cap falta: els horrors de totes les guerres són semblants. Aquesta, però, no és una història del que han destruït. Aquesta és una història de com fins i tot en els moments més durs l’esperança pot créixer com un bri d’herba entre les rajoles del carrer.
Les dues dones, interpretades per Maria Ten i Laia Pujol (aquesta última s’alterna el paper amb Judit Corona), construeixen un oasi en aquest teatre. Les seves interpretacions són delicades, sensibles i plenes de vida. Els silencis que es creen entre elles són abundants, però plens i vibrants. Sentim que en qualsevol moment es podrien torçar les coses. Estem en una guerra, al cap i a la fi.
Les actrius es mouen amb destresa per un escenari amplíssim que afavoreix la posada en escena. La llarga distància que a vegades les separa fa més potents les mirades que es llencen i li dona encara més pes als moments en què s’ajunten.
Si amb això encara no n’hi ha prou per fer-vos anar al teatre a veure aquesta meravella, us diré que el text, escrit per la mateixa Maria Ten, està teixit amb gràcia: girs sorprenents, moments colpidors i llàgrimes als ulls. Com la vida. Com el conflicte. Hi ha quelcom reparador i excitant en veure dues persones desconegudes que s’ajuden. De veritat, fieu-vos de mi, que soc dels bons.