Explore el Jardín de los Cárpatos
Teatre Lliure de Gràcia, 9 de desembre de 2020
Els José y sus Hermanas són una companyia jove, (post)digital i zoomer, de les que fan patxoca. Poques coses bones han passat aquest 2020, però una d’aquestes ha sigut poder assistir a la gènesi creativa d’aquesta agrupació. Primerament, quan va ser presentada com a work in progress al Festival Grec, plena de potencial i ganes –encara en queda el testimoni/afegit de la seva pàgina web. Després, va passar pel Festival TNT i, en el meu parer, tenia el regust d’alguna cosa que necessitava ser païda i madurada. I, finalment, es va de polir i presentar a llocs d’alta volada com el Temporada Alta i el Festival de Otoño a Madrid. Ara i per fi, els trobem al Teatre Lliure de Gràcia, ben a tocar i amb l’obra polida després d’aquest gran tour. Visca!
Si ens pregunten ras i curt, de què va l’obra, la resposta és ben simple: el turisme a Espanya. L’obra no es queda curta pel que fa a flotadors, crema de sol, gambetes –esperem que no siguin a l’ajillo, pateixo pel cabell de la Carolina Manero–, i banyadors en tots els formats possibles. Sol, paella y playa: ras i curt. Però, com en les obres prèvies de José y sus Hermanas, l’obra reflexiona, bromeja i crea molt més enllà dels tòpics.
La manera de treballar d’aquesta companyia és ben densa: capes i capes de significat s’acumulen i poden generar la sensació d’ofec. Bé, no. Ofeguen a qui vol aferrar-se a cada detall, a cada matís, a cada gest. Per la resta, és un fluir continu d’estímuls, d’anècdotes i relats que ens apropen a cada una de les cares d’allò que s’explora a l’escenari. També és una obra ben plena d’acudits punyents i números musicals, quelcom ben rebut per les rialles i aplaudiments del públic que es van generant. L’objecte d’estudi a tractar és el turisme a grosso modo: excessiu, insostenible i profundament danyí. La “Marca España” –i, és més, la “Marca Barcelona” i les subseqüents còpies i modalitats que n’existeixen– ens ha fotut la vida, el planeta i el futur. I això, què voleu que us digui, això ens toca ben prop a les joves d’avui dia –zoomers i els millennials joves, per a qui li agradin les etiquetes anglòfones.
En aquesta obra s’hi superposa allò viu que passa a l’escenari, el que les càmeres retransmeten i creen en les pantalles i totes les maniobres físiques i d’atrezzo necessàries per a que tot funcioni en (limitada) harmonia. La sensació d’equilibri és limitada perquè el kitsch, allò cutre, estilitza tota l’obra. Cosa que és completament necessària quan parlem d’una cosa tan prefabricada, herència de temps passats –pregunto: qui, avui dia, disposa d’un mes de vacances pagat a l’any, pactat amb antelació i sense cap tipus d’interrupció laboral?– i, què carai, folklòrica, com ho són les vacances made in Spain. Estil i forma van de la mà del fenomen excessiu que és el turisme, la globalització i el capitalisme salvatge d’avui dia. Ah, i la crisi climàtica que ja està en marxa, com bé ens recorda l’activista sireno Alejandro Curiel.
Si n’esteu cansats d’estar tancats a casa i donaríeu el que fos per agafar el primer avió i marxar al Carib: aneu a veure aquesta obra. Si esteu cremats de la vostra feina (de merda), d’anar de cul tot el dia i compteu els dies que us queden per a les vacances: aneu a veure aquesta obra. I, si sou com jo, i us passaríeu el dia enrabiats i/o tristos perquè el futur pinta horrible, però al final del dia i necessiteu –sí, sí, de debò– desconnectar i riure i sanar i apropar-vos a tota la merda amb una mica més d’optimisme, ganes de construir i tirar endavant: correu a agafar les entrades, aneu a veure aquesta obra i feu una birra ràpida després.
Marta Duran
@mduranar
