La gent de teatre tot sovint acabem protagonitzant les polèmiques més imbecils que un es pugui imaginar. Per exemple: diem que els joves no van al teatre perquè no hi troben res que els interessi prou i que, per tant, cal destinar més recursos, públics, a la creació de contingut (quina paraula més idiota) específic per a la seva franja d’edat. Tot i així, quan es fa, acostuma a passar que, tot i que la proposta en qüestió hagi generat un cert rebombori entre els adolescents catalans, el seu públic objectiu, se la consideri més aviat mediocre. En canvi, ens sembla molt més idònia aquella proposta que, tot i no haver generat interès entre els joves, ha gaudit d’una bona acollida entre les mal anomenades “persones de teatre”. Puta gent de teatre, que diria el Joan Yago.
Algú hauria d’explicar a tota aquesta patuleia de malvats que ja és normal que sentin que hi ha coses que no els agraden. Algú els hauria de fer entendre que senzillament no tot està fet pensant en ells. I si tot i així pretenen atreure nous adeptes al seu culte anacrònic, doncs que s’hi posin fulles.
En aquest marc, la companyia Kairos ens presenta un musical que pretén connectar amb una nova generació que tot just ara comença a alçar el vol. La història dels pirates d’Edelweiss, un grup de nois que resisteix contra la tirania opressora del tercer Reich, és el pretext idoni per acostar-los a un context polític cada vegada més crispat. Ells, com els protagonistes del musical, es troben davant d’un món polaritzat que costa força d’entendre.
Aquest és el cor d’aquests Paràsits. No es tracta pas d’un musical de rigor històric, i podríem dir que dels nazis ja n’ha parlat tothom, però malgrat tot, la proposta acompleix amb el seu objectiu: fer entendre als més petits que val la pena seguir lluitant per allò que un troba que és just fins i tot en les situacions més adverses. Que és necessari fer front als malvats i que per a fer-ho cal ser valent.
Si he de parlar de les cançons (i suposo que cal fer-ho, doncs això és un musical), jo que no soc un gran entès en la matèria, diria que atrapen, estan ben escrites i tenen aquella cosa indescriptible que fa que se t’erici la pell. Les veus dels primerencs Abel Bonet, Lara Alemany, Arnau Gallén, Teresa Ibarz, Ami Luna i Pau de los Ríos apunten alt (molt alt), tot i que a vegades la microfonia no és prou bona i els juga alguna mala passada.
Amb tot, em penso que la història dels hormonats amics antifeixistes peca de ser un pèl massa edulcorada. A estones no puc evitar pensar que tot això no dista gaire d’una d’aquelles telecomèdies familiars que tant ens agradaven quan les passaven pel ja difunt canal Disney, coreografies d’institut incloses. Una escenografia no del tot ben resolta i un discurs una mica massa naïf són els últims obstacles que ha d’esquivar una producció prou reeixida musicalment parlant.
D’altra banda, és evident que ja fa uns quants anys que no en tinc quinze. O sigui que aquí torno una altra vegada: els senyors de teatre (que ja no són tant joves encara que s’entestin a creure-ho) decideixen què ha d’interessar i què no als joves d’avui dia.
I potser aquí rau el gran encert d’aquests Paràsits: que malgrat les seves imperfeccions —que n’hi ha, com en qualsevol peça prou ambiciosa—, han sabut parlar el llenguatge dels qui ara comencen a construir la seva mirada crítica sobre el món. I ho han fet amb energia, compromís i emoció. És probable que no hagi estat pensada per als guardians del gust escènic, però tampoc calia. Ha estat pensada per als qui encara no tenen butaca pròpia i potser, gràcies a peces com aquesta, decideixin quedar-se a mirar, escoltar, i qui sap si algun dia pujar a l’escenari. Que no és poca cosa.