L’any 1967, el Kenneth i la Sandra eren dos hippies amb ganes de menjar-se el món. Dit d’una altra manera: Tenien ganes de fumar, de ballar i d’estimar-se. Eren joves, potser massa joves i, tal com deien ells mateixos, havien de ser la força que acabaria transformant aquell món anquilosat en un de millor. Què en queda de tot això quaranta anys després?

Aquesta és la pregunta que el 2011 va plantejar el dramaturg britànic Mike Barlett a través d’una comèdia meravellosament escrita, que compta amb la quantitat justa d’acidesa per a què els més conformistes se sentin còmodes mentre alhora és capaç de satisfer les mirades més dissidents.

L’obra és alhora un viatge nostàlgic en el temps, una retrospectiva que abasta la realitat anglosaxona entre els anys 1967 i 2011 a través de tres punts ben marcats en la història de dos individus que passaran de ser els joves inconformistes addictes a la marihuana, que es van enamorar entre paraules de desencís i revolta, a dos vells hedonistes desarrelats de les pròpies lluites de joventut que ja només són capaços de pensar en aquelles paraules, ara buides de significat, com en un record que els seus cossos un dia també van ser joves i atractius, i una crítica a les velles i a les noves maneres de fer.

En principi, es tracta de repartir a tort i a dret: Ni els hippies dels 60, interpretats per David Selvas i Laira Marull en uns papers massa joves, que en ells que ja es troben a la cinquantena, queden amarats d’una ben trobada comicitat patètica, com si fossin el reflex d’aquells adults tristos en qui s’acabaran convertint, van aconseguir canviar el món a través de la seva revolució de l’amor, ni els adolescents dels 90, encoratjats a seguir els seus somnis per aquells que aspiraven a trencar amb el sistema i s’hi van acabar emmotllant, han aconseguit gaire res a través d’aquesta nova dèria que obvia que el nostre món actual, cada dia més cínic i neoliberal, es construeix sobre la negació de futur per aquells que encara han d’arribar.

Però, tot i que és obvi que al text ningú en surt ben parat, no podem oblidar que, en el fons, l’obra retrata un conflicte generacional no resolt. I aquí és on el director, Julio Manrique, hi posa cullerada. Sempre s’ha dit que els catalans tenim especial devoció per l’humor anglès. Malgrat tot, em penso que només ha estat així perquè durant molt de temps hem estat massa capaços de separar la ficció britànica de la realitat catalana. Avui, que el món globalitzat que habitem ens ha obligat a tornar a reunir realitat i ficció, el conflicte generacional es torna un fet indestriable de la pròpia biografia fins i tot per al director del Teatre Lliure, que presenta un retrat potser un pèl massa dolç d’aquells hippies que, al cap i a la fi, no fotem: s’han guanyat el privilegi de l’autoindulgència a cop de reunions i d’hores extres. El mantra neoliberal adoptat pels vells revolucionaris de la pau i l’amor, tal com els recorda la seva filla, interpretada per una Clara de Ramon que fa trencar de tant que cou la seva indignació –que també és la nostra: la dels joves sense casa ni futur als qui ni tan sols queda l’esperança del canvi. Tot s’ensorra inevitablement mentre els vells subversius ens observen des de les seves tribunes, justament aconseguides amb l’esforç del qual abans renegaven i ara fan gala, mentre ens acusen dels pitjors mals concebibles: la mandra i el caprici.

Queda molt ben resolta la mutació generacional que pateix l’espai. Des de la rebel·lió adolescent que es crea a través de la conjunció entre el sofà, cobert per mantes de colors vius i motius psicodèlics, amb la televisió, els llibres i els discs escampats per aquí i per allà, indicant la possibilitat d’un futur que s’abstingui de tota norma, passant per la rígida distribució burgesa amb la taula al centre, indicant que la institució familiar és ara llei, fins arribar a la manca especialment asèptica que queda quan ja no queda res més que el propi hedonisme.

Malgrat tot, resulta especialment interessant l’ús de la distància que es fa en el tercer acte, en que en Kenneth i la Sandra, ara ja vells, s’han d’enfrontar a les demandes de la seva filla. Mentre ells ho tenen tot, ella no té res. Potser és veritat que la demanda que els fa és patètica. –Potser sí. Però alhora és també especialment tràgica. Perquè és veritat i actual. Perquè encara ara la vivim.—
La distància entre les dues generacions queda remarcada en la incapacitat que tenen els pares d’acollir la seva súplica. Ells, ara totalment avocats al desig desenfrenat, ja només poden pensar en el vi. Com ja ha quedat clar, s’hi han esforçat molt a la vida i ara els toca gaudir.

A La Villaroel s’hi pot apreciar avui l’eco de molts Kenneths i Sandres, que potser pensen també que la demanda de la Clara de Ramon es absurda i capriciosa. Per ells, per reconfortar-los, es projecta al final de l’espectacle la llegenda següent:
“Al final tot anirà bé. I si no va bé, és que encara no és el final.”

Però, per sota, al cap dels pocs joves que hem assistit avui a la funció, hi bull amb ferocitat una pregunta que està abocada a esclatar. I quan esclati, de tot això no en quedaran ni les cendres. Aquesta pregunta és ara el nostre crit de guerra.

Bernat Gaya Jou