Fam
El Canal – Temporada Alta, 29 d’octubre de 2021

Situem-nos en un món on l’espècie humana ha progressat, ha investigat, ha construït, ha format famílies i nous lligams interculturals. Una societat que té voluntat d’avançar, d’aprendre, que no s’adapta i que creix dia a dia per construir un món millor. Un món on els números, les mans, l’olfacte, la música, els accents i les mirades prenen sentit i es converteixen en espais de reflexió i reivindicació. Un món on les lletres també criden i creen debat sense distincions de classe, ètnia o partit. On la política està a l’abast del poble i lluita per la igualtat. Un món en què reflexionar, entendre i compartir és una necessitat que ens estimula i ens permet seguir creixent en comunitat. Us sona? Parlem de la realitat del segle XXI? D’evolució? Revolució?

Davant d’aquest suposat món utòpic –que hi ha qui creu que hem aconseguit-, arriben Les impuxibles amb María Velasco i Judit Colomer i ens estampen a la cara tot un conjunt de repressions, d’incoherències, maldats, afany de poder, masculinitats, imposicions, maltractaments, assimilacions i comparacions indignes, misogínia, despotismes, injustícies, supressions, ofegaments, contencions, dominacions; i tot un entramat de dolors i ferides que patim i tenim a causa de o per culpa de ser… Dona? Negra? Grassa? Prima? Baixa? Alta? Llarga? Mare? Vella…?

 Les impuxibles ens presenten un escenari trencador, en el qual hi susciten infinites veritats que s’expressen a través de sis cossos i veus. Ariadna, Clara, Helena, Kathy, Sandra i Laila ens endinsen a un viatge espiritual i alliberador que genera entre el públic una comunitat efectiva, formada per persones que no s’identifiquen amb una classe, un gènere o un nom. Aquesta obra ens revela i transmet una certesa que malauradament, segueix sent silenciada. Posar paraules a aquest viatge, considero que és treure-li poder. La màgia que es desprèn a la sala a través dels moviments del cos i gràcies al sentit que agafen totes les seves paraules, permeten a tot espectador i espectadora, entrar en una realitat cruenta, la qual mai abans, havia aconseguit agafar tanta forma.

 A partir d’aquí, només em queda dir gràcies. Gràcies a aquests dotze braços, aquests sis nassos, als dotze ulls, a les sis boques i als cent vint dits que us formen. Gràcies per aconseguir sumar tots els vostres (i nostres) recursos i crear aquesta odissea de temeritats que totes hem hagut de patir algun dia o altre. Acabem aquesta travessa amb el desig que tot això canviï, que arribi aquesta suposada i esperançada evolució del segle XXI. I sobretot, tal com ens expliquen Les impuxibles, acabem amb la voluntat de cridar juntes, unides i posicionades per trencar amb tots aquests abusos, els quals volem que siguin d’una vegada per totes un fenomen de la història. L’art que es desprèn en aquesta obra ens obliga a parlar, reflexionar i posar nom a moltes de les vergonyes que fins ara hem volgut amagar, oblidant que són aquestes el que ens fa ser diferents i aconseguir formar un: tu, jo, nosaltres i ell. Persones úniques i belles. 

Laura Tarrés i Pidemont