Violet
Mercat de les Flors, 9 de novembre de 2018

El públic català ha pogut gaudir, al Mercat de les Flors, del privilegi de tenir una setmana dedicada a la coreògrafa i ballarina nord-americana Meg Stuart (i la seva companyia, Damaged Goods), una de les creadores més rellevants del món de la dansa contemporània. Violet, potser la peça més abstracta de l’autora, no ha deixat indiferent cap dels espectadors.

El violeta és l’últim color de l’espectre cromàtic visible abans d’arribar a l’ultraviolat, invisible a l’ull humà per la seva curta longitud d’ona. Violet esdevé, en relació amb el títol, una recerca cap als límits de l’energia humana: investiga l’espai obscur de l’esgotament, i com aquesta extenuació pot ser vençutda mitjançant la regeneració energètica constant. Meg Stuart explicava en el col·loqui que va tenir lloc el dia de l’estrena que creu en el poder transformador de l’energia, més que no pas en el seu poder destructor o catastròfic. Així doncs, en aquest espectacle posa al límit els cossos dels ballarins Márcio Kerber Canabarro, Mor Demer, Renan Martins de Oliveira, Kotomi Nishiwaki i Roger Sala Reyner, i també del músic Brendan Dougherty, que gestiona l’ambient sonor i ofereix en directe música electrònica i ritmes de bateria.

L’espectacle, amb dramatúrgia de Myriam Van Imschoot, està format per una sola escena de 75 minuts, durant els quals els ballarins i ballarines es mouen sense descansar, fent una sola pausa poc més enllà de la meitat. Els cinc intèrprets comencen alineats al fons de la sala mirant el públic de forma totalment estàtica. Poc a poc, acompanyats per la música electrònica en directe de Dougherty, cada un d’ells comença a fer, amb una precisió absoluta, individualment i sense relacionar-se directament amb els companys d’escena, un patró de moviment, primer al lloc i després avançant lentament cap al públic. Aquests patrons, que a estones recorden moviments quotidians i a estones resulten totalment abstractes, en la repetició, es van fent grans i es van transformant, desenvolupant, intensificant, fins arribar a l’exhaustivitat, compartida també pel músic, que ofereix un solo de bateria al·lucinant que dura quasi mitja hora. Els moviments, en repetir-se una vegada i una altra i una altra i una altra… van generant formes, línies, figures diferents.

Després de dur-los a la intensitat màxima, els intèrprets aturen els seus patrons de moviment i fan una pausa llarga, fins que moviment i música tornen a començar. Aquest cop els ballarins sí que es relacionen entre ells, explorant fins on poden arribar els seus cossos en conjunt, fins que retornen als patrons inicials, just quan tots els colors de l’arc de Sant Martí apareixen en la paret reflectant del fons, l’únic element escenogràfic de l’espectacle.

Stuart explica que l’absoluta entrega i rendició a l’exigència física dels patrons de moviment permet als intèrprets arribar a un estat alterat de consciència que es pot vincular amb un trànsit místic o amb el consum de substàncies al·lucinògenes. Això, segons la coreògrafa, permet una investigació profunda de l’inconscient, la qual, seguint l’estela del xamanisme o l’alquímia, pretén convertir l’esgotament en energia i l’energia en forma. Per aconseguir-ho, tot l’equip ha seguit un rigorós entrenament basat en el ioga kundalini i el treball en equip.

Tota aquesta reflexió podria semblar un punt esotèrica si no fos pel fet que, amb el seu moviment, els ballarins i ballarines de Violet aconsegueixen que els espectadors, si es concentren i es deixen portar, facin també (en gran part gràcies a l’espai sonor de Dougherty i a la il·luminació de Jan Maertens) un viatge meravellós als límits de la corporalitat i de l’energia i la fragilitat humanes.

Nil Martín
@Nil_ml