El misantrop

Teatre Lliure, 20 de desembre de 2024

Parlar de El misantrop que ens ofereix el Lliure és parlar de l’actualitat que ens travessa i de la seua complexitat. Amb versos molt suggerents i punyents, la dramatúrgia de Pompermayer i de Macho Otero construeix un retrat molt afinat del subjecte modern; més objecte que mai, aquest sobreviu en entregar-se a l’aprovació dels altres, a les normes del mercat i a l’imperatiu d’agradar a costa, molts cops, d’anul·lar-se a un mateix. La solució, als ulls d’Alceste, pareix fàcil: aïllar-se, mantenir-se al marge, només així es pot viure amb coherència, amb honestedat. Però això, irremeiablement, t’aboca a la solitud i a l’autocomplaença. L’altra opció és quedar-se i lluitar, però tots sabem com n’és de difícil i esgotador anar en contra de tot. Tanmateix, quedar-se i adaptar-se també comporta problemes, ens ho deixa clar Éliante: ansietat, depressió, estrés…

Hom surt del teatre contrariat: com és possible ser un mateix en un món tan hiperconnectat?  I, encara més, com és possible si, ignorant el funcionament del sistema, et jugues, no només el reconeixement (al final, això només és una qüestió d’egos i de vanitat), sinó les condicions materials mínimes per poder viure —o a cas no és treballar, en molts casos, renunciar a part de tu, de les teues creences i principis?­—. Per sort, l’obra se serveix de dues eines infal·libles, l’humor i la música; assistim a un concert de retrets que ens podem fer ben nostres, sense que això ens castigue, ens en riem i ja tenim conversa per a la birra de després de la funció.

L’obra és redundant en els temes i potser peca de ser-ho, també, en els tons i les intencions, tot i que pot tenir sentit i pot justificar-se amb el capficament al qual està submergit el protagonista. Per sort, però, El misantrop de David Selvas no cau en una polaritat simplista —com cabria esperar d’un debat a Twitter—, sinó que viatja per zones grises i no abandona el qüestionament.

L’entramat és complex—cadascú pot sortir de l’obra posant el focus en un tema diferent —l’aposta escènica, però, el sosté molt bé: el joc entre dins (de l’espai d’assaig, del sistema) i fora, les projeccions dels directes d’Instagram, la música en directe, tot juga a favor d’aquesta versió actualitzada del clàssic de Molière.

Per concloure, deixeu-me que faça una tria, però. Si hagués d’escollir un tema, em quedaria amb el debat que planteja Alceste sobre la mort de les paraules, perquè, a diferència de la majoria dels temes que es plantegen, que ens porten a un resultat catastrofista, aquest es resol en escena. Cada vegada que anem al teatre, especialment en obres com aquesta en què les lletres tenen un especial protagonisme, lidiem una batalla més contra la mort de les paraules.

Maria Mingorance López