Conservando memoria
Parc Sandaru pel Barcelona Districte Cultural, 19 d’octubre de 2022
No sé si us passa que a vegades hi ha èpoques que et sembla que el teatre ja no t’emociona, o no et transforma, o no et diverteix com recordes que ho feia fa anys. Una sensació absolutament subjectiva, fruit de la mala sort o la mala vibra, segurament lligada a dues experiències i mitja més o menys negatives que tenyeixen d’indiferència les darreres setmanes o mesos d’activitat teatral. Però un bon dia trenques la ratxa, sigui per la peça que veus o per l’aura que portaves en veure-la. Hi caus, i t’emociones de nou. El Patio Teatro han tingut aquest efecte en mi, en una sala de centre cívic llauna de sardines per una peça de petit format i objectes encara més menuts, amb aquell no silenci dels cossos que reaccionen a l’espectacle, alliberats de les convencions teatrals.
Conservando memoria és un homenatge a unes vides petites i quotidianes a partir d’objectes petits i quotidians. Pots de conserva, llaunes i espècies es converteixen en mans d‘Izaskun Fernández i al ritme i co-batuta de Julián Sáenz-López en records dels avis i àvies, una mica de la protagonista, i una mica de fantasia. La proposta escènica i del personatge inunden l’espai d’un immens amor entranyable amb la mateixa proporció d’innocència i passió. Amb Conservando memoria s’hi connecta pel caràcter que hi posa l’actriu, per un treball cuidat de construcció de records visuals i sonors, de fotografies d’època, i sobretot per un text boníssim guiat per les sorpreses del cor. Tot tramat amb la destresa de qui ha posat hores i cura en un projecte que estima.
La intèrpret és sens dubte una mestra del moviment en el teatre d’objectes. Domina a la perfecció la coreografia dels insignificants elements en dansa a través dels seus moviments de mans juganers però absolutament nets, els seus ulls expressius com taronges i l’efecte de pell de gallina que transmeten pots de vidre amb continguts i formes diferents. Per sorprenent que pugui semblar, el Patio Teatro, amb una història de família rural espanyola, aconsegueix emocionar una platea de Barcelona. Des d’una càlida bellesa, en aquests avis i àvies tan anònims, siguin reals o no, hi hem vist els nostres avis i àvies, pares i mares i fins i tot a nosaltres. Felicitats, companyia, per aconseguir fer màgia.
Judit Martínez Gili
@CritCultural