Cacophony

Sala Beckett, 26 de gener de 2024

Cacophony, escrita per Molly Taylor, és la història de l’Abby (Clara de Ramon), una noia que arriba a la fama després de publicar al seu blog un escrit sobre el que va passar a una manifestació en contra de la violència masclista. El fenomen que la du a la fama no espera, mentre parla sobre l’abús i revoluciona el feminisme, posa cara i veu, activa un moviment, però tot això la va consumint lentament. La Bruna (Clara Sans) vol acabar d’entendre que ha passat, per això reviuen el que s’ha viscut, per esbrinar per on continuar.

Un espectacle amb una vintena de personatges representats per set intèrprets. La direcció d’Anna Serrano ens ajuda que a fer que res de la dramatúrgia ens passi per alt. La interpretació de cadascun dels actors i les actrius és ben diferent, però hi ha una connexió i cohesió d’escolta entre intèrprets que no passa desapercebuda i queda reflectida en escena amb la constància, els moviments nets i polits, i la concentració. Fins i tot fora d’escena són presents i no es deixa perdre la seva absència.

El moviment d’escena (Ester Guntín) fa que el ritme de l’espectacle mai baixi i et passi temps volant. Un moviment que juga amb l’escenografia creada per Judit Colomer Mascaró i moguda pels actors i les actrius durant l’obra amb entrades i sortides de taules, cadires i micròfons, i diversos canvis de vestuari.

El disseny d’il·luminació (Marc Salicrú) i l’espai sonor (Arnau Vallvé) et fan entrar a l’espectacle i t’acompanyen a entendre els canvis de lloc i situació. L’ús d’il·luminació en moviment, des dels mateixos intèrprets i des de control, sempre és subtil i reforça moviment lent i bonic. Una proposta lumínica que segueix lleugerament l’escena i el sentiment de la situació, fent-te posar la pell de gallina. L’espai sonor és clau, també, per acompanyar el moviment d’escena i la dinàmica d’equip, i permet fer una escolta activa a les paraules dels personatges, com també es poden identificar cançons o espai acústics sorprenents.

L’obra fa una reflexió profunda sobre l’ús de les xarxes i com podem canviar el món. Arribar a la fama mai ho és tot, de vegades només cal ser un mateix i no el que la gent espera de tu o el que volen que facis. Aprendre a gaudir amb el que tens, perquè de vegades ho perds i no pots tornar enrere. Si el poc que tens marxa, i et quedes sense res, com sobrevius?

Àlex Grande

@alex_gral_27