Dante 56, pell i ciment.
Teatre Tantarantana, 21 d’Abril 2018
Ens trobem davant el tercer espectacle de la Cia Casa Real dins del Cicló, el cicle de companyies independents que té lloc al Teatre Tantarantana, una de les millors iniciatives que donen suport a les companyies creadores de Barcelona, raó per la qual han guanyat el premi a Millor Sala als últims Premis de la Crítica. No només donen un espai i recursos per a poder tirar endavant projectes sinó que a més garanteixen que la feina de tot l’equip creatiu ¡sigui sota bones condicions i remunerada de manera digna. Això està garantit per El Col·lectiu, una associació de companyies que vetlla per a millorar les condicions actuals en el món artístic.
17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme i Ven a Fraggel Rock són els anteriors espectacles de la mà de Salvador S. Sanchez i Raquel Loscos que escriuen i dirigeixen a quatre mans però amb un sol cervell i una sola ànima. Sempre ens parlen de temes actuals, preocupacions socials latents i, com ens havien acostumat, amb un toc important d’humor. En aquest cas, però, la comèdia queda reduïda a quatre pinzellades que arrenquen rialles sonores a la platea per destensar l’ambient que es va creant a mesura avança la trama i ens adonem de la història tan crua i tan real que ens estan explicant.
Un tema amagat per molts durant molts anys que fa mal i destrossa persones, de la mateixa manera que l’aluminosi afecta els fonaments de l’edifici, fent que s’esquerdi a poc a poc des de la base i acabi per esfondrar-se. Anna Tamayo, Albert Riballo i, destacant, Sara Sansuan, interpreten amb gran sensibilitat els conflictes amb les paraules que no es poden dir, o que no es saben dir, i les reaccions inconscients creades per una situació que la mateixa protagonista no identifica. Uns personatges delicats i simpàtics que es van convertint en incòmodes. El delicte prescriu si trigues més de 10 anys en recordar, però la malaltia a la pell de la protagonista, paral·lelisme que s’estableix amb la malaltia de l’edifici, rebrota una vegada i una altra i no es podrà curar fins que no se’n descobreixi l’arrel.
L’espai escènic, sonor i la il·luminació senzilla i eficaç, amb la sorpresa del mapping que crea espais de somni, reminiscències d’Alicia en el País de les Meravelles, creen precioses i clares transicions que, per altra banda, podrien ser més àgils. Com sempre que vaig al Tanta, surto commoguda, remoguda per un espectacle que parla de l’aquí i l’ara, de la societat més actual i més real, a través de trames amb ingeni, arriscades, innovadores i creatives, de la mà d’equips de bons artistes.
