Alhayat o la suma dels diesEl Maldà, 29 de gener de 2020
Casa és on tornes, o on vols tornar. Alyahat o la suma dels dies és un espectacle sobre la crisi dels refugiats, sobre la desesperació davant els dies que passen, sobre ser lluny de casa. La companyia La Viciosa, recent estrenada amb aquesta obra, tracta el tema de manera molt curosa i honesta, des de la perspectiva del voluntari i la del refugiat, sense caure en dramatismes peliculeros ni en el complex del salvador blanc.
L’obra està en català, anglès i àrab, i malgrat no hi hagin sobretítols, ens adonem que no són necessaris. Algunes parts en àrab es tradueixen, però d’altres no, i és que gràcies a la magnífica interpretació de la Manar Taljo (Samura) i del Moha Amazian (Hadi), les emocions ja transmeten suficient. Impressionant el moment que en Hadi explica un conte en àrab, mai m’havia emocionat escoltant un relat en un idioma que no conec. D’altra banda, també la Georgina Latre (Júlia), interpreta excel·lentment a un personatge que està molt ben creat. La història no es centra en l’aventura com a voluntària o com ho va viure -de nou, el complex del salvador blanc-, sinó que en el fons el seu personatge és només el vehicle per explicar la història del Hadi i la Samura. D’altra banda, amb la Júlia ens adonem de la ingenuïtat dels que mai hem trepitjat un camp. Dosis de realitat de part de la directora del camp o de la responsable dels voluntaris: No és tan fàcil canviar les coses, ni tampoc podem tenir favoritismes en el tracte. Una deconstrucció potent i que aplaudim molt fort.
La posada en escena pot semblar senzilla, però no li falten detalls que ajuden a contextualitzar les escenes o enllaçar-les algunes amb les altres. Parlo del moviment de Yucef Zraiby i de les ombres d’El Gecko con Botas, ambdós preciosos i magnètics, i del marcador de dies que avança inexorablement. En conjunt en fan una obra minimalista i detallista que no li sobra ni falta de res, amb els elements justos per fer-nos arribar la història.
El punt més àlgid i emotiu segurament sigui el monòleg de la Samura parlant de què és per ella “casa”. Perquè quan la Samura parla de casa seva a Síria, no fa més que descriure el que podria ser qualsevol casa de qualsevol indret del món. I potser és aquí on ens sentim més colpejats. Perquè casa és universal, i perquè tothom hauria de tenir una casa on poder tornar.
Anna Molinet@Annafase_
