Negrata de mierda
Tantarantana, 31 de maig de 2019

Què passa quan una nena de 5 anys llença un insult racista a un company de classe? Com hem d’actuar com a adults? Pot ser que hagi après aquesta paraula a l’escola o que sigui en el context familiar on ha desenvolupat odi cap a certes persones? No és fàcil de resoldre, però la innocència d’una nena de 5 anys es barrejarà amb la suposada raó dels respectius pares dels dos infants, que es trobaran immersos en un debat del tot existencial.

Un dia qualsevol, l’Anna va deixar anar un Negrata de mierda a en Nick, insult que posa títol a l’última obra estrenada al Teatre Tantaratana de Barcelona. A partir d’aquest fet, quatre adults miren de tenir la raó en un estira i arronsa de discussions intentant esbrinar quin és l’origen de l’odi, el racisme o altres formes d’opressió entre infants, joves i adults. Qui té la culpa del fet que de la boca d’aquesta nena hagi sortit aquest insult?

L’interès de l’obra és constant perquè parla d’una realitat molt propera: ningú és racista, però tothom té el privilegi de parlar-ne des de la superioritat. La seva autora, Denise Duncan, està indignada amb aquesta situació i proposa una posada en escena dinàmica, a vegades còmica, però radicalment crítica. La seva força com a dramaturga i activista es demostra amb la seva trajectòria, que la ha designada com l’artista resident a la Sala Beckett durant la propera temporada.

Cinc actors materialitzen la idea de Duncan: els pares d’en Nick -la víctima-, els pares de l’Anna -segons alguns, l’altra víctima-, i la Maria, la periodista, un personatge amb diàlegs crítics amb la premsa i la precarietat laboral. Tot plegat en un espai escènic curiosament molt semblant al d’Els diners, el desig, els drets. Sigui com sigui, els colors i les textures en escena estan relacionats amb l’origen de tot plegat: el color de la pell.

I com vam poder sentir al col·loqui després de la funció, atorgar el punt de partida a la diversitat racial no és del tot encertat, ja que moltes vegades es tendeix a agrupar un col·lectiu que només té en comú l’origen i res més. Molts dels fills i filles de famílies adoptives, segons van comentar alguns testimonis, segueixen patint dia rere dia agressions. Qualsevol agressió, per petita o minúscula que sigui, s’ha de tractar amb tota la importància i no intentar amagar-la com insinuen en algun moment els personatges de l’obra.

Un espectacle d’actualitat molt recomanable per a qualsevol persona que tingui ganes de mirar de deconstruir els prejudicis en relació a la diversitat d’origen, de color de pell, de gènere o de classe (és a dir, tothom, si us plau). Una obra que reflexiona sobre la delicadesa del llenguatge i que ironitza sobre qualsevol tipus de mansplaining, epidèmia en expansió en la societat on vivim.

Laura Ulldemolins