Canto jo i la muntanya balla
Biblioteca Nacional de Catalunya, 16 de febrer de 2021

Canto jo i la muntanya balla està sent la sensació del moment. La bonicor de les paraules emprades, els fets descrits i la perspectiva i interconnexió de la trama la converteixen en una proposta a partir de la qual qualsevol obra creada comptarà amb una base dolça i vibrant. Per això Clàudia Cedó ha decidit, en aquesta adaptació a peça teatral, no fer gaire més que portar a l’escena el text mateix d’Irene Solà, sense canviar ni retallar pràcticament res. En surt una obra de dures hores, força més llarga que les peces breus a què ens acostuma la dramatúrgia actual, minuciosa amb l’estètica en la composició escenogràfica, la llum i l’acompanyament musical.

Si la base ja era garantia de qualitat de la peça, la proposta treballa per afegir-li amb prudència nous elements que aposten per complementar-la. Una música d’acompanyament, que de fet podria ser-hi encara més present, procura fer ballar la muntanya amb dolçor per compassar i enriquir d’intensitat l’escena. Igual passa amb els actors i actrius, que interpreten amb la sensibilitat exigida tots els personatges, i totes les coses mentre executen la banda sonora de Canto jo i la muntanya balla. Aquesta proposta de Guillem Albà i Joan Arqué usa, a més dels propis cossos dels artistes, la marioneta per enfortir la visió de peça perspectiva amb moltes veus que complementen una història, i per reforçar la màgia que inevitablement defineix l’esperit de la muntanya. A més, el misticisme de tot plegat es construeix sobretot amb l’espai, on la llum i la penombra del bosc resguarden els secrets de la nit. Aquests detalls visuals estan absolutament aconseguits, i val a dir que la sorra de la Biblioteca Nacional culmina la fotografia de textures.

L’obra de teatre Canto jo i la muntanya balla és sens dubte una peça dura que parla de tristesa i soledat, i de l’ordre natural de que tot ho regeix i es culmina en boca d’agents protagonistes de tots colors i formes. La mirada que combina la vida rústica i l’embolcall fantàstic es contraposen a un parlar dels Pirineus sense el qual la peça hauria semblat potser més honesta tot i que menys autèntica. Un debat, sense dubte, digne de les persones a qui agrada opinar i prou. És cert, també, que si haguessin mancat els parèntesis innocents, gairebé entendridors i enjogassats de bèsties i fenòmens que la dramatúrgia ha optat per mantenir, l’obra no seria plena i no hi seria tota, però, per altra banda, s’estendria més i permetria assaborir una interpretació dramàtica entregada que altrament queda entretallada per aquesta màgia d’ampliar el camp d’enfocaments. En definitiva, l’espectacle és el que és el text, poesia molt visual i treballada, que en escena pondera l’equilibri entre ser un retrat fidel de l’èxit i una filla reforçada per la humanitat del directe.

Judit Martínez Gili
@CritCultural